25/08/2013

La lenta marxa de l'ascensor social

2 min

EditorEl cànon de la història americana ha convertit Martin Luther King Jr. (MLK) en subjecte de culte nacional. Al calendari de festes dels Estats Units hi ha Nadal i Cap d'Any, esclar, el Dia d'Acció de Gràcies, el 4 de Juliol i així fins a deu dies no laborables que observa tot el país. Però d'aquests deu, només dos tenen nom de persona: el Columbus Day, el 12 d'octubre, i el Martin Luther King Jr. Day, el tercer dilluns de gener. El Washington Day ha esdevingut un genèric Dia dels Presidents.

En els programes de l'escola pública de la majoria d'estats, l'alumnat és instruït des de la primària en el drama de l'esclavitud i la redempció col·lectiva que va suposar l'Emancipació, cosa que vol dir que milions de nens i nenes aprenen cada any a reverenciar Lincoln, a estremir-se amb Rosa Parks i l'episodi del seient a l'autobús del 1955, i a aprendre's el Tinc un somni de MLK del 1963.

I, des de fa dos anys, King té el seu propi Memorial al Mall de Washington, envoltat dels monuments a quatre presidents: Washington, Jefferson, Lincoln i Roosevelt.

Sí, la nació oficial dedica un èmfasi explícit a sacralitzar culturalment la figura de King, però com més s'inclina davant la lluita pels drets civils, més se li veu la intenció. La nació real encara manté la fractura mental entre blancs i negres. El memorial mateix de MLK n'és una prova: sovint hi ha més visitants negres que blancs. No passa enlloc més del Mall.

Tot és molt recent. L'FBI va espiar King, i el seu director, Edgar Hoover, el va qualificar del "mentider més gran del país". Només fa 46 anys que és legal a tot el país el matrimoni interracial. Els avis blancs d'Obama van rebre, un dia del 1961, una visita escandalitzada dels veïns, advertint-los que havien vist la seva filla Ann agafada de la mà d'un negre. Oprah Winfrey recorda quan algú de la família cridava "que surt un negre per la tele!", i seien fascinats a veure cantar The Supremes. Tothom té una pàgina que sembla treta de Mark Twain.

Els afroamericans són el grup que puja més lentament en l'ascensor social. Després de ser esclaus, van viure separats ("iguals però separats"), i no va ser fins després de manifestacions, detencions i pallisses que van saltar a l'estadi de la plena legalitat, i encara més, de la discriminació positiva, on alguns se senten còmodes, com una mena de rescabalament al qual tenen dret després de tanta humiliació, i d'altres voldrien que desaparegués per aconseguir la plena normalització.

Herències i clixés

Perquè igual que hi ha blancs racistes, hi ha negres que es repengen en la seva dissort ancestral. Massa nens afroamericans creixen sense la figura paterna, perquè el pare els abandona. Com el mateix Obama els ha recordat: "Enlloc no està escrit que un negre no pugui ser president". Però un rostre negre està encara avui massa connotat: en els temps de les protestes del Dr. King, el negre era, essencialment, un home que cridava, i d'aquí el clixé del "negre enfadat", del qual no ha escapat ni Michelle Obama. Els instituts dels barris pobres no poden garantir la igualtat en l'accés a l'educació, perquè treballen sobre la més absoluta falta d'estructura social i familiar. Han passat 50 anys, i els negres tenen el doble d'atur que els blancs. Encara hi ha causes per somiar.

stats