L'endemà que el papa Francesc afirmés en una entrevista que "no cal estar parlant constantment de l'avortament, el matrimoni homosexual i els anticonceptius", The New Yorker va tornar a demostrar que hi ha vida intel·ligent en forma de notícia inventada: el jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Antonin Scalia (catòlic de l'estricta observança) anunciava la formació d'un comitè independent per buscar un nou papa. Scalia deia: "El Papa diu que no vol parlar d'aquests temes. Well, sorry, my friend , però aquesta és la descripció sencera de la teva feina. Ho haguessis hagut de pensar abans de deixar-los que enlairessin aquell fum blanc a Roma".
Un papa que afirma que no és de dretes, que, com que Déu ens ha fet lliures, "no és possible interferir espiritualment en la vida d'una persona", i que "el ministeri pastoral de l'Església no pot estar obsessionat per la transmissió d'una multitud inconnexa de doctrines que s'han d'imposar amb insistència", no és el més tranquil·litzador per a un tipus de catòlic que necessita que algú pensi per ell què està bé i què no. Ni per als bisbes funcionaris que aspiren a un ascens pel senzill mètode d'agradar als superiors aplicant la legislació vigent (tipus bisbe de Solsona) mentre es fumen un puret tot escoltant la Cope. Ni per a la dreta conservadora política i econòmica que ha convertit la fe en una ideologia a benefici de la dominació social. (Raimon Panikkar deplorava amb decepció la reducció de la fe a ideologia.)
Que quedi clar que el papa Francesc està canviant el to i l'enfocament, no la doctrina. Però quan diu que o canvia l'enfocament o l'edifici moral de l'Església s'ensorrarà com un castell de cartes, està fent una admissió insòlitament sincera en una institució acostumada a legitimar-se més en el recordatori que té dos mil anys d'història que no pas en l'Evangeli.
Ahir, en una visita a Sardenya, Francesc va insistir: "Perdoneu si aquestes paraules són una mica fortes, però dic la veritat: on no hi ha feina no hi ha dignitat. [...] L'actual sistema econòmic ens està portant a una tragèdia". Només és un discurs, però les paraules tenen molta força. I si Jorge Mario Bergoglio és un jesuïta disciplinat, que es defineix a si mateix com un amant de pensar amb discerniment i que necessita viure entre la gent, si veu l'Església com un hospital de campanya on es curen ferides, cal concloure que s'exigirà a ell mateix la màxima coherència entre el que diu i el seu servei com a cap de l'Església catòlica. El contrari causaria una profunda decepció.
Potser deu pensar que tot això no l'afecta. Crec que això afecta a tothom. Bergoglio recorda que l'Església no és un monopoli de cap grup de pressió i la torna a posar al servei general. I afecta a tothom, sobretot, perquè les demostracions públiques de lectura dels signes dels temps, de paraules clares, d'assumpció de riscos des del poder, són molt, molt escasses. Bergoglio està fent un exercici de llibertat i d'esperança. I totes dues s'encomanen.
