De les llumetes de la tardor al sol de la primavera

BarcelonaLes línies de metro que porten a les estacions d’Espanya, Drassanes i Paral·lel ja circulen col·lapsades a quarts d’onze del matí. Els vagons obren portes a les estacions, però ja no hi cap ni un llaç, de manera que milers de manifestants es troben peregrinant pels carrers de Barcelona traient-se peces de roba a cada cantonada perquè fa molta calor. Dissabte plovia i diumenge el cel és una volta blava de punta a punta i els arbres verdegen rejovenits per una primavera més generosa en aigua que en somriures. Des d’Arc de Triomf, des de Passeig de Gràcia o des de Sants, allaus grogues busquen un espai a la històrica avinguda dels teatres de varietats. A dos quarts d’una la cobertura del 4G deixa de funcionar amb l’habitual puntualitat i el WhatsApp i el Twitter ja no carreguen cap més missatge. L’únic que ens cobreix és un helicòpter policial. La manifestació ha sigut un exitàs de convocatòria abans de començar. Quan es tracta de demanar la llibertat dels presos polítics, dels Jordis i de Junqueras, Forn, Bassa, Forcadell, Rull, Turull i Romeva, no hi ha diferències d’estratègia i només se sent un crit: “Llibertat presos polítics!”

No està contenta, la gent, però se la veu alleujada, confortada i discretament orgullosa de continuar sent sempre molt més nombrosa del que ells diuen i volen. La manifestació serà indissimulable. Fa cinc mesos de la de les llumetes tardorals al carrer Marina i aquí, cinc mesos més tard, ningú no se sent en liquidació.

Trets als peus i presidentes

Al peu de l’escenari, il·lustres diputats, exconsellers i altres càrrecs públics sí que parlen de l’estratègia a seguir. L’expresident del Parlament Ernest Benach està amoïnat i espera una investidura aviat: “Abans que ens disparem un tret a cada peu i en altres parts dels cos que no dic”. En canvi, Quim Torra, de JxCat, creu que “ara és l’hora de Puigdemont”: “Hem de provar-ho”, perquè encara hi hauria temps d’evitar unes segones eleccions si la investidura fos inviable. ¿I quan us tornin a dir que Puigdemont no pot ser president altre cop? “Aleshores ja decidirem. Ara és l’hora del Consell de la República i del procés constituent. I després serà l’hora dels lideratges d’una nova generació, i d’una dona, si pot ser”. O sigui, Mascarell i Maragall que ho deixin córrer. Antonio Baños assenteix.

Els parlaments transcorren sense novetats des de l’escenari, o sigui, sense cap orador capaç de sorprendre, de dir una paraula que els presents puguin emportar-se a casa ni cap argument que no sigui per a convençuts, que puguin repetir avui davant els amics, al bar. El comunicat conjunt passa com un previsible sermó dominical. Al sobiranisme li falten professionals que parlin a la gent, que dirigeixin les seves emocions, les amplifiquin, les calmin, les passin pel filtre de l’humor i per l’accelerador de les emocions i les enviïn a casa sòlides com una roca. La Dharma aconsegueix fer saltar el personal, i amb els seus acords, a les dues menys cinc, la manifestació es dona per acabada.

Passen bombers, bombers amb casc i bombers amb casc i amb nas de pallasso. La gentada surt lentament del Paral·lel. Passa Ferran Mascarell i diu que aquest país ha de superar l’afició a les “dualitats incompatibles” (Govern o resistència, Barcelona o Berlín, gestió o República) i fer que les dualitats sumin. Mascarell ha representat la Generalitat a Madrid i sap que ara l’estat espanyol és més perillós que mai. I té un pla. La gent busca un lloc per dinar i es prepara per sentir que han estat menys dels que ells saben que han estat.