24/10/2020

Marta Tafalla: “Sense fills sembla que no et realitzaràs com a dona”

6 min
MARTATAFALLA: “Sense fills sembla que no et realitzaràs com a dona”

Masclisme ”L’home blanc occidental ha aconseguit fer-nos empassar que el veritable ésser racional és ell” Alerta ”L’ecofeminisme denuncia que ens estem destruint a nosaltres mateixos d’una manera irracional”

Què és l’ecofeminisme?

L’ecofeminisme és un corrent filosòfic que sosté que perquè una societat humana pugui existir hi ha dos tipus de feina que són imprescindibles: el treball que fa la natura i els treballs de les cures. La natura: el cicle de l’aigua i del carboni, les plantes que produeixen oxigen, els insectes que pol·linitzen les plantes, els herbívors que dispersen les llavors i aporten nutrients, els carnívors, els carronyaires... Tot això és imprescindible per a la vida. I les cures: algú que cuidi els nens petits, els més grans... Doncs bé, la nostra civilització embogida menysprea aquestes dues feines i maltracta qui les fa. En el cas de la natura, amb la destrucció sistemàtica i accelerada, i en el cas de les cures, considerant que aquestes feines són poc valuoses.

I això ho han fet els mascles.

En algun moment els homes van aconseguir que aquestes feines les fessin les dones, amb un discurs terrible: aquestes feines inferiors les heu de fer vosaltres, les dones, perquè també sou inferiors. No teniu capacitat per fer altres coses. I això és pervers, perquè vol dir que amb la gent que t’estimes, amb la teva família, la vida ja estava organitzada així. I amb la pandèmia encara ho hem vist més.

On?

Les persones que han fet les tasques més importants, les essencials de sanitat, neteja i alimentació, són les que tenen sovint els sous més baixos i les jornades més llargues, i les pitjors condicions. L’ecofeminisme, doncs, denuncia que ens estem destruint a nosaltres mateixos d’una manera irracional.

Per què només ecologia i feminisme i per què no posar-hi antidiscriminació, per exemple?

Perquè hi ha un vincle intrínsec entre feminisme i ecologia. Els primers ecologistes mascles no acabaven d’entendre que haguessin d’anar junts, i més aviat creien que era una mania que ens havia agafat. Ells veien l’ecologisme com una lluita separada de les altres. Les ecofeministes van aconseguir demostrar que hi havia interrelacions entre tots els tipus d’opressions: sobre els animals, sobre les cultures indígenes, sobre altres colors de pell...

I quina era la relació?

La lògica de la dominació. En aquests tipus d’opressió, molt violents, sempre s’utilitzen els mateixos arguments per justificar-los: que l’oprimit és un ésser que no té intel·ligència pròpia, i per això oprimir-lo és legítim. I ens han convençut d’això. Europa va colonitzar Amèrica i l’Àfrica dient “són com animals” i per tant “els hem de tractar com a animals”, la qual cosa pressuposa que als animals els pots tractar malament, perquè són bèsties irracionals que no pensen, i d’aquí els patiments que hem vist als escorxadors.

I amb les dones?

Igual: “No podeu estudiar, no podeu anar a la universitat, no podeu ser metges o fer matemàtiques, no podeu votar perquè no sou racionals, sou molt emocionals i sentimentals. I per això heu d’ocupar-vos dels nens”. És el mateix discurs: el dominat, en aquest cas la dominada, mereix ser dominada. L’home blanc occidental ha aconseguit fer-nos empassar que el veritable ésser racional és ell. L’home era el dominador, amb la força dels braços o de la paraula, i el rol de les dones era el de cuidar tothom com una extensió del paper maternal d’haver de cuidar els nens. I hi ha molta pressió social per impedir que ningú no marxi d’aquests esquemes. Quan una dona no vol tenir fills, la pressió al voltant és tremenda, perquè sense fills sembla que no et realitzaràs com a dona. I en el fons, tots sabem que això són fantasies que ens hem inventat, però com que les hem inventat col·lectivament són molt fortes, i tu no pots sortir individualment de la fantasia col·lectiva. Ja hi ha molts homes i dones incòmodes amb els rols de gènere, que pateixen per aquests rols, però t’ho has empassat tant que ja no t’hi pots enfrontar. I encara hi ha un detall pitjor.

Pitjor?

Les dones estan oprimides en cultures oprimides, també. En cultures de caçadors recol·lectors, quan no hi ha prou menjar, ella menja menys o no menja, o el millor tall és per a ell.

¿Això vol dir que si la dona hagués ocupat el lloc que ha ocupat l’home no hauríem arribat als nivells d’autodestrucció que patim?

Això no se sap, però hi ha un fet cert: a les institucions, com més gent diversa hi ha (homes, dones, heterosexuals i homosexuals, persones no binàries, de colors de pell i classes socials diferents, de llengües diferents) el resultat acostuma a ser més inclusiu, perquè es qüestionen les coses, no es repeteixen les mateixes idees i les conclusions són més acurades. Això es va veure als Estats Units quan les dones i els afroamericans van entrar a les universitats, als anys seixanta, i allò va ser una revolució: el professor de literatura havia recomanat tota la vida lectures d’homes blancs. Els alumnes que no eren homes blancs aixecaven la mà i preguntaven: “Perdoni, i de les nostres?” Amb això no vull dir que les dones ho facin millor que els homes. Però la diversitat de perspectiva és el que necessitem, aprendre els uns dels altres, i així aconseguim que no s’imposin ideologies dures.

¿L’ésser humà és la malaltia de la Terra?

Ens hem de valorar a nosaltres mateixos, però no amb el narcisisme amb què ho hem fet durant segles. Els humans no som una plaga, però ens comportem com una plaga. És veritat que no tothom es comporta així, però aquesta civilització sí, és autodestructiva, com les plagues. I hem d’entendre que els humans tenim sobrepoblació. No en volem parlar perquè és una qüestió molt dolorosa, i els moviments d’esquerra i ecologistes tampoc en volen parlar perquè és un tema relliscós. Però penseu que només un 4% dels mamífers que hi ha sobre la terra són salvatges, la resta són humans i ramaderia. I hauríem de fer alguna cosa, perquè si no la biosfera activarà els seus mecanismes de control de plagues i treballarà per reduir la nostra població. I això pot passar en poques dècades, perquè el canvi climàtic i l’extinció de les espècies van molt ràpid. Jorge Riechmann, filòsof madrileny, ha dit que “ens pensem que anem a la nau de Star Trek però anem al Titanic ”.

I què hauríem de fer?

Anar prenent les decisions col·lectives de reproduir-nos menys, de tenir menys fills. La capacitat de càrrega del planeta és limitada i no tenim gaire temps per fer aquest moviment de reducció. Hauríem de començar a fer un procés de decreixement de població humana i de ramaderia, i viure gastant menys i amb menys recursos. La idea és perillosa, perquè qui té el poder i pot decidir qui es reprodueix i qui no és qui causa el problema.

A la Xina ho van intentar.

Sí, és un model de com fer-ho molt malament. Va causar molt patiment, perquè va haver-hi infanticidis de nenes i un munt de segons o tercers fills no inscrits al Registre Civil, els amagaven. Per això dic que hauria de ser voluntari. Però cal parlar-ne.

Què li diu l’ecofeminisme al mascle?

Que canviï, que llegeixi les dones i si pot ser autors i autores d’altres cultures. ¿Qui llegeix dones sud-africanes, per exemple? Si només llegeixes els teus no et qüestiones els teus prejudicis. I això també val per a la dona blanca. Vejam, les ecofeministes quan parlem som molt aixafaguitarres, perquè quan ens pregunten què cal fer per evitar el col·lapse la resposta és “No viatgis, no compris, no tinguis fills”. Esclar, això és inassumible. La nostra vida no pot ser la por al col·lapse i tenir una existència miserable i trista. Part del canvi ètic que necessitem té un component estètic, recuperar la bellesa de la natura.

I com es recupera?

Si no ho heu provat, sortiu a veure ocells, perquè us canviarà la vida. I no cal anar al Vietnam: tu te’n vas a un parc que tinguis a la vora, amb uns prismàtics i una guia d’ocells, i veuràs que són meravellosos, que no pesen gens i volen, i els sents i tenen aquells cants tan bonics, i han passat tres hores que no te n’adones. Mentre estàs fent això t’has oblidat dels teus neguits, de les teves pors i els teus estressos, i et desperta la vida perquè t’entra pels sentits i et fa entendre les altres espècies. I com més ho proves més t’enganxa. Et dona alegria vital. Només cal que mireu què diuen a les xarxes els que surten a veure ocells, són els únics feliços de la xarxa social. Només discuteixen si és mascle o femella [riu]. El Julià Guillamon va fer un llibre preciós sobre això, Les cuques.

Digui’m, ¿quan separo les escombraries estic contribuint segur a salvar al planeta o més val que ho deixi córrer, perquè els de l’Índia (és un dir) no ho estan fent?

Sí, tu estàs fent la diferència, però l’hem de fer tots. Pressionar els polítics, organitzar-nos. A Catalunya vam saber prohibir les curses de toros. Però ens hem de mobilitzar més, ens hem de posar més durs i no ens hem de deixar prendre el pèl. Cal exigir que les empreses facin el que diuen que fan als anuncis comercials. I prendre consciència de la felicitat que pot comportar una vida més senzilla i conscient. Conec molta gent que és feliç de ser vegana, que els agrada viatjar en transport públic. Gent que això els fa la vida molt més interessant que no pas anar al súper cada dia. Incloure aquests ingredients positius ens ajudaria a acceptar aquests objectius més que no pas una llista negativa de coses que no podem fer.

Perfil

La doctora Marta Tafalla González (Barcelona, 1972) és professora de filosofia a la UAB, i va ser una de les convidades als Diàlegs de Pedralbes que l’Ajuntament de Barcelona i l’ARA -amb el qual col·labora- han organitzat per parlar del futur de la humanitat. Hi va presentar l’ecofeminisme. Ella mateixa admet que el discurs és “aixafaguitarres” però que no troba com endolcir un diagnòstic basat en el fet real del canvi climàtic. Tafalla pateix anòsmia de naixement: no té olfacte. Per això ha reflexionat molt sobre la biologia i la psicologia de la percepció, i ha comprovat que els que tenim els cinc sentits tendim a pensar que ja ho percebem tot i no ens falta res, mentre que ella s’ha preguntat quines altres realitats no percep. El seu últim llibre, Ecoanimal (Plaza i Valdés, 2019), el presenta com “una estètica plurisensorial, ecologista i animalista”.

stats