Misc 06/01/2014

El millor que li podia passar al Barça

i
Antoni Bassas
2 min

Hi ha àrbitres dolents, de molt dolents i el d'ahir del Camp Nou, Fernández Borbalán, que va establir un nou rècord mundial d'inutilitat professional: equivocar-se ja abans de començar el partit. I això que no era gens fàcil esgarrar-ho tant: els equips estaven arrenglerats l'un davant de l'altre al límit del cercle central, retent uns moments de silenci en memòria de Josep Seguer. El públic dempeus, escoltant amb respecte la interpretació dels primers compassos d' El cant dels ocells. Com sempre. L'àrbitre només havia d'esperar que acabés la gravació i a continuació podia indicar l'inici del matx. Però tot això és massa difícil per al Sr. Fernández, que decideix compartir la condició de solista amb Pau Casals i fa sonar el xiulet trepitjant el violoncel del mestre per ordenar als jugadors que comencin. No sé com deu ser la mirada assassina de Messi (que malament que sona), però la que li van dedicar al col·legiat els 64.000 espectadors no deu ser gaire diferent. Si ho va fer perquè manen les teles i eren les quatre de la tarda en punt, li demanarem a Jaume Roures que presenti Mediapro per gestionar Rodalies.

Però més enllà d'aquest indesitjat episodi, el Camp Nou va veure ahir aquest fenomen estrany que no és que sense Messi és jugui millor, sinó que n'hi hagi alguns que juguin més tranquils. Em refereixo a Pedro i a Alexis. El canari va tancar el 2013 marcant-ne tres a Getafe i el xilè va aconseguir ahir el seu primer hat trick. Que ho aconseguís perquè no hi era Messi té un punt de literal: la falta que va convertir en gol l'hauria llançada l'argentí si hagués estat al camp. Doncs que quedi constància que la va clavar com els millors. Neymar, com Alexis i Pedro, també és una jove víctima de la síndrome de Messi: el busquen constantment com a referència en atac perquè resolgui com cregui millor. Però quan la Puça no hi és, sembla que Alexis i Pedro creixen en estatura futbolística i es converteixen en la seva pròpia referència, plens de confiança, per provar-ho tot.

Tot l'equip va tenir estones molt entonades. Per dir que no es va trobar a faltar Busquets… El primer gol va ser un monument a la tècnica i l'execució precisa: obertura de Xavi a la banda per a Alba, potent centrada del lateral amb efecte i Alexis a barraca. De pissarrí. Alba va mossegar tota l'estona en camp contrari. Per no parlar de Bartra, autor d'uns quants canvis de joc, un dels quals amb l'exterior, sense desentendre's de la seva feina principal a la defensa. Iniesta continua brillant en les distàncies curtes.

Diumenge que ve arriba el decisiu partit al Calderón contra l'Atlètic de Madrid. Si Messi està bé, ha de jugar, només faltaria. Però si encara li falta una mica, Neymar, Alexis i Pedro poden ser ideals per sortir en un camp on repartiran llenya cosa de no dir i on convé no arrugar-se. Martino, se t'ha girat feina. La més grata: disgustar jugadors que estan competint per guanyar-se un lloc a l'equip titular. El millor que li podia passar al Barça a punt de començar a jugar-se els títols.

stats