Fins al fons dels ulls

Les societats sempre necessiten que algú els parli. Fins i tot nosaltres, membres d’una societat descreguda, que ha après a escoltar el poder amb comprensible desconfiança, necessitem sentir els nostres governants en temps de crisi. I si comunicar mai no és fàcil, en temps de crisi encara és pitjor, perquè la gent mirem els governants fins al fons dels ulls. Planyo Pedro Sánchez. Cap de nosaltres voldríem ser a la seva pell i, a sobre, el seu equip no l’està ajudant prou, perquè els seus ulls transmeten angoixa. Els seus discursos són massa llargs, estan construïts a la defensiva, són meitat retòrica buida del rei, meitat dades que hauria de donar un subsecretari, com ara l’augment del tràfic d’internet que ens va explicar dissabte. Sentir-li dir un “creguin-me” i, a continuació, empassar saliva, és terrible. Sobretot si després ve un “moral de victòria”. Es pot ser millor o pitjor davant la càmera, però comunicar té, essencialment, un secret: tenir alguna cosa a dir.