21/03/2011

Quan el president també juga

2 min
Quan el president també juga

Fa uns dies, un analista polític de Washington comparava l'actuació de Barack Obama amb la del president de ficció de la sèrie The west wing . Deia que el de ficció tenia una habilitat que Obama no posseiria mai: la de resoldre les crisis dels Estats Units en una hora, que és el temps que dura un capítol.

I certament, aquest desavantatge de la realitat comença a ser un problema en aquesta societat de la impaciència. L'opinió pública nord-americana s'ha passat un mes preguntant a Obama quan es decidiria a intervenir a Líbia, i ahir, quan no feia ni vint-i-quatre hores que havien començat els atacs, ja preguntaven al cap de l'estat major quan s'acabaria l'operació. Cada cop tinc més la sensació que amb les temporades de futbol passa el mateix, com si entre l'agost i el març les jornades fossin com aquells capítols dels culebrons en què no passa res, i estiguéssim esperant l'abril i el maig amb candeletes, amb les emocionants semifinals, finals i jornades decisives de la Lliga. Com si, entre tots, incloent-hi el meu gremi, estiguéssim perdent el paladar necessari per gaudir de cada partit com d'una representació única i haguéssim perdut de vista que la manera com està jugant l'equip avui i els títols que guanyarà o no demà són la conseqüència de la feinada d'un grup humà durant tot un curs o uns quants cursos, amb els seus alts i baixos.

Ara, per exemple, sembla que el Barça no cotitza a l'alça perquè no tanca els partits com els tancava: Villa falla, Messi no els fa de tres en tres, Puyol no torna i Abidal ha passat pel quiròfan. I, en canvi, les accions del Reial Madrid pugen perquè ha passat uns vuitens de final, Benzema marca en cada partit, i fins i tot amb Cristiano tocat o absent, els blancs han millorat. I, en canvi, la realitat és que el Barça és cinc punts per sobre.

Doncs bé, ha estat coincidint amb aquest recàlcul de forces finals que ha arribat de Madrid el cop baix del dopatge. Cal celebrar que, dissabte, Sandro Rosell pronunciés les paraules que els barcelonistes esperaven sentir del seu president. Les va dir tard, però les va dir. Certament, no vénen precedides pel millor pròleg, si recordem el comentari del portaveu de la Junta, Toni Freixa, sobre la trucada de Pérez a Rosell: "Ens ha dit que no tenia res a veure amb el cas i no hi ha motiu per no creure'l". Home, si alguna cosa hi ha després dels dos anys que fa que és president, són motius per no creure'l.

No cal que el president del Barça es baralli amb tothom ni que parli després de cada capítol. Però a la seva paleta de reaccions hi hem de veure tots els matisos, quan calgui. Ara cal. L'equip està arribant a final de temporada amb possibilitats de guanyar-ho tot, i això dispara moltes alarmes. Els barcelonistes agrairien del president un estil comunicatiu més proactiu, més alegre, més capaç de verbalitzar escenaris de confiança en la victòria final i de contundència en la denúncia de les actituds antiesportives, arribin d'on arribin, i amb això, enrobustir el discurs del club, sense impaciències però sense por de ser criticat pels adversaris del Barça.

stats