LA TROMPADA està sent molt forta. Ho veig en algunes mirades i converses espontànies que traspuen desconcert, desconsol o ràbia. També n’hi ha que ara alcen el cap i escriuen que ja era hora que s’acabés tanta emotivitat. És curiós, perquè sempre he pensat que el procés era la resposta més racional a una hostilitat de l’Estat llargament manifestada, i responia a una presa de consciència adulta del problema, però, a més, és que es pot construir un projecte sense emoció? Quina empatia provoca la Unió Europea, per no parlar de l’estat espanyol? O és que l’emoció molestava perquè era senyal que el país estava viu? Els que ara es freguen les mans, què tenen per oferir a Catalunya que no sigui la vella mercaderia avariada de sempre?