El poder real es diu ‘We, the People’
La Diada del 2018 ha estat la de la pèrdua de la innocència davant l’Estat i els partits
BarcelonaMissatge transmès: l’independentisme persisteix. Reunir cada any un milió de persones en una manifestació política pacífica és un èxit a l’abast de molt pocs moviments i societats. Des del 2010, a la Unió Europea, aquest és un honor reservat a la societat catalana, per bé i per mal.
La xifra és gegantina, però encara té més mèrit per les circumstàncies sota la qual s’ha assolit: la Diada del 2018 ha estat la Diada de la pèrdua de la innocència. Centenars de milers de manifestants l’han perdut en relació a l’Estat, que malgrat la demanda milionària i sostinguda, s’ha negat fins ara a negociar un referèndum com el del Quebec o Escòcia. No tan sols això, sinó que aquest mateix Estat els va atacar amb violència l’1 d’octubre del 2017 i ara es disposa a condemnar els presos polítics per gravíssims delictes que no han comès i que les justícies europees no veuen enlloc. Han perdut la innocència, també, davant la dificultat dels partits sobiranistes de consensuar la unitat estratègica. Doncs bé, malgrat els cops, la ràbia i les decepcions, la Diagonal va tornar a omplir-se de llevant fins a ponent en pau, amb ordre gairebé noucentista, a la catalana.
La performance de l’onada de so prevista pels organitzadors va convertir-se en una metàfora: del silenci a l’explosió de so. De l’angoixa convalescent d’aquests mesos de cartes a presos i exiliats a l’eufòria, encara que només fos per un instant. La descàrrega elèctrica de l’onada va retornar els manifestants, per un moment, als temps somrients i esperançats d’“Els carrers seran sempre nostres!”
L’independentisme continua generant una alegria cívica encomanadissa, tal com recull el professor Tom Harrington amb l’expressió “endogàmia oberta”, aquesta capacitat de tot el món d’entendre que aquells que protegien les urnes a Catalunya estaven protegint les urnes a tot arreu. L’energia de l’onada va crear una autoestima ciutadana que ara els partits polítics i, singularment, el govern de la Generalitat, hauria de transformar en iniciativa política. El cor de l’independentisme batega fort. El múscul està en forma. We, the People no falla. És el cervell el que ha de decidir el moviment que cal fer ara.
Cs, amb les seves TV
La jornada ens va deixar una altra imatge: la concentració de Ciutadans a la plaça del Rei, a la qual van anar més periodistes que manifestants. Anys enrere, un mínim sentit del pudor els hauria aconsellat no comparar-se un 11-S, però ara tant els fa, perquè el partit nacionalista espanyol no actua per a la gent sinó que ho fa per a les seves televisions, i les seves televisions ja saben com han de tancar el pla de la càmera. I tant els fa, també, perquè Ciutadans torna a ser fidel al seu objectiu fundacional de viure de la negació. Els sentim lamentar-se que se’ls expulsi d’una festa nacional que mai han fet seva, però aquest és un truc que ja no cola. I, malgrat tot, caldrà que el sobiranisme, advocat del diàleg, no confongui Albert Rivera amb els sentiments de milers de catalans que el voten per convicció o per por i els escolti i els entengui.
