Quan ens renyaven per xutar el pa

UNA ÈPOCA és una escala de valors. Nosaltres teníem professors que clavaven plantofades als alumnes i fumaven dins l’aula, que eren els mateixos que t’esbroncaven al pati si et veien jugar a futbol amb un tros de pa caigut d’algun entrepà: “¡El pan no se chuta!”, ens renyaven. Era la mateixa època que, en moltes cases, abans de llescar el pa hi feien una creu al darrere amb el ganivet. El pa com a aliment sagrat. Era la mateixa època en què la meva àvia no podia sofrir que ens deixéssim res al plat, perquè se li apareixien els dies de la Guerra Civil en què no sempre va tenir tot el que hauria volgut per alimentar els seus fills. Potser algun dia, quan algú vulgui retratar el present, farà una sèrie en què sortirà un súper on llençaven el menjar, que és una escena quotidiana que ja se’ns fa insofrible. Evitar-ho és, literalment, una qüestió d’humanitat.