Publicitat
Publicitat

El talent i la Vall d'Hebron

Puntual a la cita com el Concert d'Any Nou des de la Musikverein de Viena, coreogràfic com els valsos dels Strauss entre els miralls del Palau de Schönbrunn, sorprenent com les bromes del director de la filharmònica i matemàtic i triomfal com els compassos de la Marxa Radetzky , el Barça va donar la benvinguda al 2013 amb una altra exhibició, dedicada a Tito Vilanova i, per si de cas, als que de reüll i a distància tinguessin interès a comprovar amb quina gana havia tornat passat festes.

Això ja no és una temporada. Això és una gira triomfal per tots els escenaris.

El Barça és com l' iPod dels aficionats, preparat per reproduir en tots els partits, tantes vegades com calgui, un extens repertori de jugades i fantasies. El Barça toca, va i ve, permuta posicions i desarma el contrari amb un "on és la piloteta" difícil de seguir amb els ulls i impossible de defensar amb les cames. Perquè ataca totes les jugades amb una determinació i torna a robar la pilota quan la perd amb una disciplina i una exigencia física que eliminen qualsevol dubte sobre la seva actitud.

Però el més sublim arriba quan sembla que juga caminant, perquè aquest prodigi és obra del talent, o per ser més exactes del desplegament en equip del talent individual d'uns futbolistes superdotats. Com més talent, menys esforç físic. Així va arribar el tercer gol: Busquets veu Pedro desmarcant-se, allà, lluny, i li regala una assistència que ningú no adverteix fins que Pedro la transforma en gol amb un sol toc exquisit. O el talent d'Iniesta, per a qui pregaria als realitzadors de televisió que destinessin una càmera que el seguís en solitari tot el partit per poder gaudir de la repetició de tots els seus controls, conduccions i incursions a l'àrea, on mana amb una personalitat digna d'una Pilota d'Or compartida.

Contra l'Espanyol no hi va haver més partit que el que van jugar els homes del Barça. No hi va haver derbi. És veritat que contra Pochettino vivíem pitjor, però si ahir l'Espanyol no va fer ni faltes va ser, senzillament, perquè quan arribaven al turmell, els jugadors del Barça ja no hi eren. Missatge per a Xavier Fina: ni amb tota la màgia del món els Reis haurien pogut portar-te una victòria al Camp Nou. No els hi tinguis en compte, i posats a veure el cantó bo de la vida, alegrem-nos, sense distinció de colors, que un pacient afectat per una malaltia seriosa pugui agrair un altre talent molt més valuós: el del personal de la sanitat pública catalana, com ahir va fer l'entrenador del Barça.

Aquesta matinada, vigília de la gala de la Pilota d'Or, la cadena nord-americana CBS ha emès una entrevista amb Leo Messi en el 60 minutes sports . Quan li pregunten si encara està nerviós abans de començar els partits com ho estava als quinze anys, Leo respon que sí. "Esclar, perquè tothom està pendent de vostè", replica el periodista. "No, no és per això. És perquè ara, guanyar és més important que als 15 anys. Als 15 anys perdre formava part de l'aprenentatge. Ara estem competint". Final de la Marxa Radetzky . Ovació de gala.

Riure, malgrat tot