La tenacitat històrica que ha portat al plebiscit imperfecte

BarcelonaDesprés d’aquest 11-S ja sembla impossible que l’estat espanyol no s’assegui a la taula a negociar. No serà ara, ni després del 27-S. Caldrà esperar a després de les eleccions generals del desembre, i el contingut de la negociació dependrà dels resultats que es produeixin d’aquí quinze dies, esclar. Però si algú encara necessitava una nova evidència que el procés no era ni el deliri d’un sol home ni una alienació social transitòria, sinó una voluntat sostinguda en el temps (2012, 2013, 2014, 2015), aquest divendres n'ha tingut una i ben indiscutible. Encara que ja comenci a ser un costum, mai no és fàcil reunir un milió llarguíssim de manifestants (amb els Onzes de Setembre ja passa com amb les temporades del Barça, que els més joves igual es pensen que acaben amb títols sí o sí). Per tant, si el govern i els partits espanyols, els poders de l’Estat i les cancelleries estrangeres volien comprovar quin era el nivell de desgast que presenta l’independentisme, ahir van saber que continua tenaç, somrient, inclusiu, familiar, pacífic i decidit a guanyar.

L’èxit de la manifestació de la Meridiana és la segona bona notícia que rep el sí en menys de 24 hores. La primera la va rebre a les zero hores de l’11 de setembre, coincidint amb l’inici de la campanya electoral. Un rere l’altre, els caps de llista de les diverses candidatures del no que anaven passant davant les càmeres de TV3 admetien, de més o menys bon grat, que les eleccions del 27-S tindran una lectura plebiscitària.

Anunci de majories

Impulsar, frenar o reconduir el procés és, ara mateix, un objectiu compartit transversalment en l’oferta electoral. I aquest és un èxit que, sens dubte, cal anotar en l’haver dels obstinats manifestants dels últims quatre anys. Les manifestacions no guanyen eleccions però anuncien majories i estats d’ànim col·lectius. I quan el 9-N van anar a votar 2,3 milions de persones va quedar clar que el debat havia arribat aquí per quedar-se, i que un ampli segment del cos electoral desitja pronunciar-se de manera vinculant sobre la relació amb Espanya.

La tenacitat de la gent ha fet inevitable que el 27-S tingui forma de plebiscit imperfecte i l’estat espanyol hagi de superar la molèstia, gairebé física, que li provoca haver de discutir sobre l’estatus polític de Catalunya. No, Catalunya no és una broma, i, per descomptat, no s’ha acabat. Al contrari, el debat continuarà per molt de temps. I també la negociació amb l’Estat per canviar les lleis, com el mateix president en funcions invocava ahir en la seva declaració postmanifestació. Que el milió llarguíssim de la Meridiana fos contestat amb 140 caràcters per la vicepresidenta espanyola, contraposant urnes i tribunals, és el senyal més clar que el PP ja només parla per als seus a Espanya.

La gent ha aconseguit que els partits espanyols hagin hagut d’acceptar la lectura plebiscitària de les eleccions. Que siguin plebiscitàries no vol dir que siguin identitàries. Es debatrà sobre tot, de corrupció a sanitat i d’atur a educació, precisament perquè la proposta del sí és radicalment transformadora, i abraça tots els àmbits del debat, com la marea humana d’ahir, acolorida, que veia avançar un punter com la fletxa del Google Maps, a la recerca del final feliç d’un tenaç viatge.