19/03/2012

Un túnel i una vaselina

2 min

Podria ser el títol d'un article inspirat en el golàs de Messi a Sevilla: al mig del camp i per terra, Cesc lluita per tocar la pilota cap a Leo. I aquí hi ha el millor: en aquell precís moment, Messi ja veu que serà gol. La rep, combina amb Iniesta i esprinta cap a porteria. Iniesta espera que Leo estigui col·locat entre línies per enviar-l'hi amb precisió, Messi la toca suaument amb l'esquerra i l'adorm una fracció de segon, el temps just per fer-li un dolorós túnel en cursa a Spahic amb la dreta, i un cop eliminat el defensa, l'aixeca amb l'esquerra sobre la sortida de Palop. Un gol per celebrar que ja ha arribat a 150 dianes a Primera, que ja només n'hi falten quatre per atrapar els 235 de César i convertir-se, aquesta temporada mateix i amb només 24 anys, en el màxim golejador de la història del Barça en partits oficials.

Però un túnel i una vaselina podria ser també una metàfora sobre per on ens posaran el corredor ferroviari mediterrani i, en general, els 3.700 milions d'euros llargs que l'administració espanyola encara deu a Catalunya en inversions a Rodalies des del 2009, quan es va fer el traspàs del servei a la Generalitat.

Res estrany, però, si tenim en compte l'efemèride que s'escaurà molt aviat, el 14 d'abril: vint anys de la inauguració de l'AVE Madrid-Sevilla. Ja no val la pena discutir el recorregut que va triar el govern espanyol el 1992 per obrir l'era dels trens bala. Només preguntar-se si a ningú dels successius governs del PSOE i el PP no els fa vergonya que hagin passat vint anys i Barcelona i París encara no estiguin unides per alta velocitat. La resposta és que no, esclar, no els fa cap vergonya. Més aviat tot el contrari. Per això també ara el PP fa com si sentís ploure quan Andalusia, Múrcia, el País València i Catalunya demanen si el turisme, l'agricultura o la indústria del Mediterrani no són arguments suficients per prioritzar el corredor ferroviari que connecti d'una vegada la Península amb la resta del continent europeu.

Però, i a nosaltres? Ens fa vergonya? I als nostres representants polítics, els en fa? Perquè estem suportant un dèficit fiscal estructural d'uns 16.000 milions d'euros anuals, que correspon al 8% del PIB, un dèficit que s'emporta graciosament el benestar a què tenim dret d'acord amb el nostre esforç i, en paraules de la catedràtica Núria Bosch, "desincentiva el creixement de l'economia catalana". Hem vist com la sentència d'un Tribunal Constitucional caducat passava per sobre de la sobirania popular expressada en el referèndum de l'Estatut, i encara estem pendents d'un recurs al Suprem que amenaça el català a l'escola. Ja fa massa anys que vivim en aquest estrès nacional que colpeja la nostra dignitat col·lectiva. L'Estat és com Messi i nosaltres una defensa qualsevol a qui no han parat de fer túnels per sota les cames i vaselines davant la porta. En anglès diuen allò de "si m'enganyes un cop, vergonya per a tu, i si m'enganyes dos cops, vergonya per a mi".

stats