Antecedents penals

Un dels paràmetres que es tenen en consideració per dictar una presó provisional és el dels antecedents, els penals i els policials. Són un indicador de l’eventual risc de deixar en llibertat qui, diguem-ne, té més números per destruir proves o fugir: la reincidència aquí és un grau. Ni Jordi Cuixart ni Jordi Sànchez arrosseguen aquesta rèmora. Ben al contrari, els seus currículums acrediten serveis cívics, ni tan sols partidistes, i culturals.

I una conclusió prepolítica: són dues bones persones, un valor que sempre hauria de cotitzar. Cuixart va ser insubmís al servei militar, Sànchez va ser pacifista quan ser pacifista encara era una anècdota divertida. Bona contradictio in terminis per a uns sediciosos!

Vaig conèixer Cuixart premonitòriament: a la Model. Havíem iniciat des d’Òmnium la denúncia dels crims contra la humanitat del franquisme, una de les últimes iniciatives de Josep Benet que van recollir Marina Llansana, Quim Torra i Muriel Casals. Primer s’havia fet un acte a fora, on Lluís M. Xirinacs es va plantar -pacifisme en estat pur!- per demanar l’amnistia.

A Sànchez l’he tractat de ben enllà del temps, quan amb Àngel Colom traduïen al català protestes de la no-violència. Va fer una bona feina com a conseller a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, sempre pensant a aprofundir-ne el caràcter públic, i ho va fer a proposta d’ICV, perquè resulta que Sànchez ha sabut fer amics en tot l’espectre polític, i el tot em consta que no és hiperbòlic. La seva llarga estada a la Fundació Jaume Bofill, que va dirigir, va ser un maldar incansable per ajudar projectes que revertissin en l’educació i la recerca. S’ha dit ben dit que Òmnium tenia antecedents penals, però la Bofill també: a Quim Ferrer li van fer constar, per empaperar-lo, que hi estava relacionat.

Resulta que, per concloure la coincidència, si a Cuixart el vaig conèixer a la presó, Sànchez va becar una recerca acadèmica que vaig compartir amb el doctor Miquel Almirall sobre la vulneració de la presumpció d’innocència a la premsa. Impensable llavors que ell en fos víctima. Amb la confiança de Rafael Ribó, va arrodonir la seva saníssima dèria altruista com a adjunt al Síndic de Greuges, la institució d’institucions que vetlla pels drets de la ciutadania.

Misèria humana que estiguin privades de llibertat dues persones d’altesa moral, a les quals neguen fins i tot l’estatus de presos polítics. Les presons franquistes van estar plenes de presos polítics, tampoc els reconeixien oficialment el rang, esclar, però oficiosament hi havia galeries de polítics que, si més no, donaven caliu als chabolos.

He rellegit diligències d’antecedents del material que vaig estudiar dels arxius de la Brigada de Investigación Social, i que sí que van servir per enviar a presons preventives pel broc gros, tan propi de les dictadures. Però m’ha sobtat que, almenys al final del franquisme i en el centenar llarg de fitxes a què he tingut accés, a cap dels detinguts per manifestació els imputin sedició.

El que els anoten fins al paroxisme és el catalanisme. A la BIS li preocupaven sobretot el comunisme i el catalanisme. Amb el pas del temps, algunes de les acusacions fan riure, però avui i aquí freguen el sarcasme del dia de la marmota.

Josep Benet i Josep Pallach, polítics clau de la resistència i la Transició, com molts d’altres, van plens de catalanisme, separatisme i Montserrat. Els cantants de la Nova Cançó figuraven en una “ lista negra ” talment anomenada, sense cap pudor. Salvador Espriu consta com a sospitós perquè “ goza de gran prestigio entre elementos catalanistas ”. També hi diu que va ser “ organizador y coordinador del homenaje a la obra de Pompeyo Fabra ”. De Jordi Carbonell precisen que va ser detingut “ por negarse a contestar en Dependencia Oficial en idioma castellano ” i que era director de la Gran Enciclopèdia Catalana! De Xirinacs amollen que era “ un sacerdote catalano-separatista ” i que “ pronunció una homilía manifestando que en España se vive oprimido ”.

La policia franquista va enviar a la presó 113 persones honestes de l’Assemblea de Catalunya. Com a cronista d’aquella història, amb Josep Playà, ho vaig recordar el 2011 en la commemoració del seu quarantè aniversari al mateix lloc on es va fundar: a l’església de Sant Agustí. Quan Miquel Sellarès, una de les ànimes de l’Assemblea de Catalunya i de l’Assemblea Nacional Catalana, em va demanar que parlés, va remarcar que es tractava d’estendre un pont entre el passat i el futur.

Avui al capdavant de l’Assemblea hi ha un premi Sant Jordi de novel·la, Agustí Alcoberro. El premi de novel·la més important en llengua catalana, 57 edicions i un palmarès de vitrina: Capmany, Pla, Espinàs, Sales, Pedrolo, Calders, Rodoreda, Roig, Villatoro, Cabré... L’atorga Òmnium, que té l’aval del seu cognom -Cultural!-. Antecedents penals, quod erat demonstrandum.