Aeroport Tarradellas, la Transició tolerada

Ressuscita una antiga polèmica

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

Josep Tarradellas descansava en pau i sojornava a la història, si fa no fa. La biografia i l’hagiografia havien trobat l’equilibri, té un carrer important a Barcelona expropiat a la monarquia, és als nomenclàtors d’altres ciutats, i entre el respecte i el silenci, estàvem en paus. Però batejar l’aeroport de Barcelona amb el seu nom ha ressuscitat una antiga polèmica.

Quan l’independentisme critica les capitulacions del “règim del 78”, es destaquen totes les “traïcions” que convingui, especialment des del sector dretà per relativitzar el protagonisme dels comunistes en la lluita antifranquista. Però es passa de puntetes pel fet que hi va haver un altre pacte: el de la restauració de la Generalitat. És la Transició tolerada, tot i que va ser pilotada pels franquistes i amb el rei pel mig, que després atorgaria al molt honorable un marquesat. Al reial decret, del juliol del 1986, s’hi destaca que va fomentar l’autonomia “dentro de la indisoluble unidad de la Nación española”.

El nobiliari pont aeri Marquès de Tarradellas - Duc  de Suárez evoca els acords que van signar tots dos el 15 d’abril del 1978. Oficialitzar-lo a hores d’ara en un consell de ministres de 'mando en plaza' a Barcelona, amb contestació institucional i de carrer, té la lectura evident que el rumb que vol l’Estat és aquell: un pacte 'au-dessus de la mêlée' de majories parlamentàries. Amb una submissió encoberta que tanmateix va quedar protocol·làriament clara quan el mateix Suárez va delegar en Tarradellas la representació del govern espanyol al “donar possessió de la presidència de la Generalitat de Catalunya al senyor Jordi Pujol”, el primer escollit per sufragi universal després de la guerra, encara que pel redactat sembli una mercè.

Tarradellas criticava pel broc gros l’oposició antifranquista, gairebé tots els colors de la resistència

En aquells moments Tarradellas dialogava i pactava amb els antics enemics franquistes, que es pensava que havien acabat sent amics, i es vantava de ser el més llest de la classe per la seva brillant murrieria política. Però tots aquells, que eren l’estat espanyol –per simplificar sense simplisme–, li anaven al davant. Almenys des que el vellet desconegut va incrementar la seva diplomàcia a l’exili. Quan es camuflava en un pseudònim apte per a l’elucubració psicològica, 'monsieur Gene Ralitat', i datava una part de la correspondència sensible a l’Hotel Saint Jacques del Barri Llatí de París i a la marca del vi discret que feia a la finca de Saint-Martin-le-Beau, el Chateau de Mosny. Aquella correspondència feia cap al Govern Civil de Barcelona, on la traduïen matusserament al castellà, l’anotaven i la passaven als governadors, i d’allà a Madrid; en definitiva, als que després serien els seus interlocutors. Ho sabien tot, com diu l’argot policíac.

Tarradellas criticava pel broc gros l’oposició antifranquista, dels comunistes al catalanisme, fonamentalment Josep Benet, Jordi Pujol, Montserrat i Òmnium Cultural; és a dir, gairebé tots els colors de la resistència. Vaig estudiar els arxius Tarradellas al Govern Civil el 1990. En Josep Playà i jo, al nostre llibre 'La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya' (Empúries, 1991), ens fèiem ressò d’aquella ofensiva del president per la part que afectava la mateixa Assemblea. Però qui la treballaria en profunditat seria Josep Benet, al seu llibre 'El president Tarradellas en els seus textos' (Empúries, 1992), encara ampliat a 'En defensa pròpia' (Proa, 2003). Qui vulgui saber la veritat, tota la veritat i res més que la veritat sobre Tarradellas, pot llegir aquestes 1.060 pàgines, però contrastant-les amb les altres 320 de 'Memòria d’un silenci' (Rosa dels Vents, 2003), amb la finor intel·lectual de Josep M. Bricall, i les 570 que, d’un altre punt de vista imprescindible, escriu Manuel Milián Mestre a 'Els ponts trencats' (Pòrtic, 2016). La bibliografia és profusa i alguna profusament de part, per això cal fer-hi zàping.

La Transició tolerada va contribuir a fer que el nomenament de Tarradellas com a aeroport no tingués una gran resposta contraria de l’independentisme

Segons un informe d’intel·ligència, tenien controlades unes dues mil cartes de Tarradellas. Un dels argumentaris d’aquelles missives era justament la idea de consolidar l’autonomisme davant dels primers símptomes de sobiranisme, invocant el fracàs del 6 d’octubre del 1934, que, segons ell, havia aconsellat a Companys d’evitar el mateix dia d’autes. La política lingüística que defensava, avui la podria subscriure Ciutadans, i els seus elogis al rei i als militars, amb petició d’indult per als colpistes del 23-F, fan mal als ulls. Però resulta que Tarradellas tenia una bona relació amb galons que procedien de la dictadura, i entre ells amb el general Armada, que considerava en consciència positiva per al país.

La part bona dels acords Suárez-rei-Tarradellas va ser la legitimació de la Generalitat des de la seva història, anterior a la Constitució i encara més al poti-poti de la reconversió de províncies en autonomies que a corre-cuita s’havien d’inventar banderes i himnes. La Transició tolerada va contribuir a fer que el nomenament de Tarradellas com a aeroport no tingués una gran resposta contraria de l’independentisme. Potser el guany supera el dèficit i fa bona la tolerància, i seria doncs hora de repensar rigorosament i sense prejudicis aquell període històric d’una manera global, posant en paral·lel les crítiques i els elogis, sobre les bases materials no només del preu que se'n  va pagar sinó del que es va aconseguir.

Hi ha un factor íntim que suggereix que el mateix Tarradellas no devia estar tan satisfet de tota la seva actuació. El 4 d’abril del 1981 va escriure una carta de setze fulls que va dirigir a l’aleshores director de 'La Vanguardia', Horacio Sáenz Guerrero –Benet li dedica un capítol, jo en conservo una “còpia confidencial”– i, per la importància que li atorgava, la va reenviar amb endreces personals –que em constin– al rei, Suárez, Calvo-Sotelo, Felipe González, Fraga i Santiago Carrillo. Fa balanç amb vistes a Espanya i esbossa una mena d’acte de contrició, que temps després Sáenz Guerrero em confirmaria i que jo vaig percebre a l’entrevista última que li vaig fer al president, a Poblet, entre els seus papers i per tant entre aquelles cartes que, precisament a primers d’aquell any complicat, havia cedit al monestir. Els que el van tractar de més a prop sabran què l’inquietava.