Màxima quantitat de victòria

El pacte i la via estatutària no són claudicacions per a penitències públiques sinó replegaments tàctics

Les estadístiques de la història diuen que els enfrontaments de Catalunya amb Espanya es perden en un percentatge significatiu. Catalunya ha assimilat tant les derrotes que s’ha fet trending topic que celebra la festa nacional el dia que els avantpassats van fer el primer Born i que el memorial de greuges ha evolucionat a gènere literari. Afegeixo que l’himne en mode menor, delicadíssim sense l’enardida lletra, és apte com a repertori litúrgic, i en dono (pròpiament) fe perquè l’he harmonitzat per a orgue i l’he tocat a missa. Ara Catalunya s’està empassant l’última derrota, sempre davant dels mateixos adversaris d’himne en mode major que, de la branca de 1714 a la branca de 1939, no han parat de rebrotar ideològicament.

Són a més a més derrotes amb forques caudines, amb escarni, que s’estenen en llargues postderrotes: aprofitant la debilitat dels vençuts, se’ls continua derrotant. L’aplicació de l’article 155 de la Constitució és un degoteig de mesures restrictives de drets i llibertats, fins als extrems més grotescs de la Guàrdia Civil entrant en un museu diocesà, la prohibició del color groc en campanya electoral i que els mitjans de comunicació públics no hagin pogut dir les coses com volien dir-les, encara que s’ajustés més al que són com les deien que com es va ordenar que es diguessin. Ibant obscuri sola sub nocte per umbram.

Culmina aquesta expansió de la victòria el “revèncer”, sobre el qual en el cas basc ha reflexionat el bisbe Juan María Uriarte, en el seu vessant de psicòleg i de mediador, teòric i pràctic de reconciliacions. Entre nosaltres, el concepte revèncer parteix del fet en ell mateix de l’aplicació del 155 per primera vegada. Ara qui l’ha implementat ja ha desbrossat un camí que li era desconegut, el pot asfaltar i hi pot transitar d’una manera més natural, com el Regne Unit ha anat sovintejant la supressió de l’autonomia a Irlanda del Nord. El 155 és ara una força coercitiva activada.

Anàlogament, una de les conseqüències de l’assimilació catalana de les derrotes és capgirar-les amb l’elaboració meticulosa d’una identitat sobrevivent a totes elles, amb una metodologia de ser estat que podríem incardinar en la fenomenologia: es va fent en el dia a dia, i es fa millor com més colors de ciutadania s’hi afegeixen. La Solidaritat Catalana, la Mancomunitat, la Generalitat republicana, l’Assemblea de Catalunya, la reinstauració de la Generalitat amb la presidència de Tarradellas, els Jocs Olímpics, els Estatuts de 1932 i 1979... Catalunya debutava com a pàtria per escrit mil anys enrere, i qui l’anomenava “pàtria”, l’abat Oliba, ja desenvoluparia els annals del pactisme amb la Pau i Treva.

El discurs en la prosa del dia a dia l’han de conjuminar amb l’èpica de presos, exiliats, investigats i república

El pactisme català ha esdevingut un tarannà, que ha ajudat al comerç que va aixecar la indústria. Però amb el pactisme s’ha estructurat també una manera d’anar fent estat eixamplant l’Estat-ut -mateixa etimologia- en els fets consumats de les màximes competències que la Generalitat suma restant-les al centralisme. Esclar que ma non troppo, com va quedar clar en la laminació de l’Estatut Maragall, malgrat ser un exemple de puritat democràtica passada per referèndum legal. En conseqüència, i després de la votació legítima i llegendària de l’1 d’octubre, l’independentisme no es planteja tornar a la via estatutària com aquí pau i després glòria o en posició “ como decíamos ayer”, que vindria a tomb perquè és la frase amb què Fray Luis de León va saludar els seus alumnes en sortir de la presó, segle XVI, i Unamuno en tornar de l’exili, segle XX. Quatre segles de diferència, la mateixa facció de la mitja Espanya immutable amb tornaveu al segle XXI.

El pacte i la via estatutària són, tanmateix, la màxima quantitat de victòria a la qual, si més no avui dia, Catalunya pot aspirar. No són, doncs, claudicacions per a penitències públiques sinó replegaments tàctics per conduir la reivindicació a l’espai que pot conrear més èxit en les aspiracions nacionals: en termes físics de translació, de la quantitat de moviment a la quantitat de victòria. Allà on “val més la saviesa que la força”.

Un repte del sobiranisme actual és exercir la governança del dia a dia, atendre les necessitats d’una ciutadania massa desatesa, assossegar la convivència, començant per una oposició amb mig país al darrere i el partit que ha guanyat les eleccions al davant, donar confiança a l’economia, trenar un govern que governi i tranquil·litzi la població estressada. Que compleixi amb la finalitat de la política de resoldre problemes. Els discursos públics d’ERC i del sector de Junts per Catalunya favorable al retorn a la realpolitik anuncien això; amb peus de plom per no ferir sensibilitats ni perdre els suports més mobilitzats.

Aquest discurs en la prosa del dia a dia l’han de conjuminar, doncs, amb l’èpica de presos, exiliats, investigats i república. Per començar, encofrant-lo en la majoria parlamentària que ha respost a tanta ignomínia de tants justiciers legislatius, executius, judicials, mediàtics, i que hauria d’aturar o pel cap baix temperar la conjugació del maleït verb revèncer.

Etiquetes