La percepció present de la història futura

Quantes versions del Procés hi haurà?

Als de més avall del Llobregat ens anomenen la Catalunya Nova. Les raons són tan relatives com si ens autoafirmem més antics apel·lant al dret romà i a la capitalitat de Tàrraco aprofitada com a seu primada. Ves a saber si en desgreuge s’ha convingut una unitat d’èxit basant-se en la història: el món casteller mesura els castells pel lloc que hi ocupen.

Apamant, doncs, per folres i manilles, es pot mirar el present amb la visió alta i llarga dels dosos. Però, quina és la percepció present d’allò que segurament passarà a la història? És indubtable que el Procés hi tindrà un capítol, i no li mancaran referències en la quantitat de literatura que s’hi està esmerçant. Tanta, que als futurs acadèmics els caldrà desbrossar els fets tangibles i contrastats de les propagandes favorables i adverses que empastifen el periodisme.

Aquest octubre farà quaranta-cinc anys de la caiguda dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, una detenció coral apta per als concursos castellers contra la dictadura. Recordo aquell diumenge i l’operatiu clandestí per tal que es difongués com les va gastar Franco fins a les acaballes dels seus dies. Però enmig de la inquietud, no em feia pas la sensació que s’estigués fent història. Sí que la tenia quan s’embastava la Transició, per passar del nom comú al propi, com ja li està passant al Procés, que pot admetre la majúscula, com ara la Renaixença, posem per cas.

Veurem com anirà això que ara en diuen 'el relat'. El de la Transició ha passat de la beatificació a l’anatema

En aquest paral·lelisme, un primer debat: quantes versions del Procés hi haurà? Suposo que en funció del resultat final, de si es resol en República independent amb estat propi o lliure associat, si torna la província vençuda i subjugada de 1714 i 1939, o si posen mitges soles i talons a una autonomia ofegada, deixant-la en pitjors condicions de pressió i temperatura que les que teníem abans d’arriscar-nos a hipotecar el present en nom d’un futurible.

Veurem com anirà això que ara en diuen 'el relat'. El de la Transició ha passat de la beatificació a l’anatema. Deixo de banda el que ja saben dels elogis forassenyats del 'modèlic' canvi de règim. De l’actual 'rescriptum' d’una part de la historiografia independentista, m’agradaria veure si aguanta que el Règim del 78 fos una continuació de la dictadura; que l’amnistia es vegi sense contemplar ni un mínim de voluntat de reconciliació, només com una claudicació per salvar franquistes. I com se salda l’intent d’ocultar el protagonisme dels comunistes en la lluita més arriscada i de cost humà més elevat, i apropiar-se del seu patrimoni partint del fet evident que aquells comunistes eren republicans. Qualificant-los de republicans, s’estalvien el PSUC i el republicanisme nouvingut es carrega d’èpica. No pas el d’ERC, que ja la tenia.

Des de la parcel·la de l’estrella que la transcendència –admet igualment la majúscula– em depari, també m’encurioseix saber si Jordi Pujol passarà a la història pel seu llegat en la construcció del país, o si l'hi taparan les corrupteles domèstiques. Imagino que, quan es facin fonedissos aquells beneficiaris seus que el volen esborrar del mapa per por de sortir escaldats d’una corrupció institucional sistèmica, encara podria quedar com el més semblant a un estadista conservador anglès doblat al català en una pel·li en Tres-D. I d’Artur Mas? Què dirà la història de la maniobra del navegant que ha llevat àncores de les aigües planes per emproar la galerna?

A l’altra riba, què dirà la història de Ciutadans? ¿Hi passaran com una versió més dels populismes emergents, com un encara no se sap què de format Trump, Macron, Salvini? ¿La història els qualificarà de feixistes? Tal vegada un congrés universitari haurà escatit si el feixisme pot ser una idea i un activisme, encara que no s’hagi desplegat en un poder terrible i omnímode; és a dir, que Falange Española hauria estat igualment feixista si el seu cop d’estat no hagués triomfat. Primo de Rivera va ser diputat en un Parlament democràtic, fins i tot de reconeguda vàlua intel·lectual i oratòria.

Del jutge Llarena el més probable és que no se’n parli. Si més no, si no s’embolica la troca, i atenint-se a precedents de magistrats que han jutjat o instruït causes polítiques: passen a la història els que s’han assegut als seus bancs dels acusats, poques vegades ells. Ningú no recorda el jutge dels 113 de l’Assemblea. Ni el que va engarjolar el govern de la Generalitat el 1934. En fi, quants saben com es deia el jutge que va enviar Mandela a Robben Island?

Al castell amb folre i manilles de l’alçada d’un campanar que sigui el primer de la història a tocar un estel –el de la meva caseta amb hortet mirant la terra des la inversió de la metafísica i el presentisme ('in memoriam' Fontana)–, el que em sembla que anirà a més és la valoració afectuosa de Pasqual Maragall com un polític honest que va millorar la qualitat de vida de la seva generació: una Barcelona que es va obrir al mar i als ciutadans, un país posat al mapamundi per un Jocs Olímpics, i un govern d’entesa capaç de consensuar un Estatut confederal que, si Espanya l’hagués entès i respectat, ens hauria evitat molts maldecaps.

Etiquetes