Bèlgica, entre el lehendakari i el president

La família del lehendakari Aguirre guarda amb unció sacramental alguns records del primer president dels bascos. Al damunt d’una taula braser, al costat d’un finestral amb vistes a la ria de Bilbao, diverses fotos emmarcades. Una és del lehendakari, a l’estació de Brussel·les, a punt d’iniciar un periple d’encara més exili del que l’havia menat allà.

Una de les seves nebodes, una senyorassa hors d’âge exquisidament polida, m’hi va fer veure que a la camisa que portava el lehendakari hi havia brodades les seves inicials, “JAL”, i a corre-cuita em porta un mocador de fil, amb un planxat quasi lacat, amb aquell acrònim. M’explica que formaven part de l’aixovar que el lehendakari es va fer a Anvers, abans d’emprendre una arriscada odissea per Europa amb destinació final a Amèrica. El cònsol de Panamà li havia proporcionat documentació d’aquell país amb el nom de José Andrés Álvarez Lastra... Així podia conservar les inicials de veritat de José Antonio Aguirre Lecube.

El lehendakari va fer cap a Bèlgica pel poblet fronterer de La Panne, el 8 de maig de 1940. És a quinze quilòmetres de Dunkerque i va rebre els bombardeigs terribles de l’aviació nazi per blocar la retirada dels soldats anglesos i francesos, que hem vist reflectida al film ben actual de Christopher Nolan. La seva germana, Encarna Aguirre, va ser una de les víctimes d’aquelles ràtzies aèries de la Luftwaffe.

El lehendakari fugia dels nazis després d’haver fugit dels seus aliats franquistes. La França ocupada el va retenir a Bèlgica. A Brussel·les es va amagar a la Casa Javier dels Jesuïtes, i d’allà va anar a Anvers, on el govern basc hi tenia la delegació a Flandes, i s’hi va estar mig any. La resta de la família es repartia a Lovaina.

Encara no havia arribat a Bèlgica el president Puigdemont, que un despatx d’agència ja escampava que la seva destinació podia ser Brussel·les, “ antiguo refugio para etarras ”. Podien haver titulat per altres exiliats més il·lustres, o, si volien esprémer la cosa basca, sempre llaminera, tenien l’altra opció belga, la d’Aguirre, que a més a més podien lligar igualment amb Catalunya, atès que Aguirre va començar a exiliar-se pel coll de la Manrella, de bracet amb Companys.

Però la causa antifeixista antecessora hauria donat a l’episodi Puigdemont una pàtina democràtica, quan es tractava exactament de tot el contrari, d’exposar-lo a la contaminació tòxica d’ETA, que van acabar d’aprofitar qualificant el seu lletrat belga d’advocat d’etarres, com si els advocats fossin còmplices dels delictes que s’atribueixen als seus clients.

La fórmula magistral -parlem amb propietat de toxicitat- d’inoculació del virus ETA a les reivindicacions nacionals va començar pel més pròxim, pel PNB, el partit d’Aguirre. De primer van tergiversar la pura lògica, i l’associació ETA-PNB la van trenar a partir que, si bé els diferenciaven els mitjans de lluita, compartien fins. La culminació de l’extensió del terrorisme a la política va ser la llei de partits, que no només va expulsar de l’hemicicle de Vitòria-Gasteiz l’esquerra abertzale, sinó que va possibilitar l’accés a Ajuria Enea d’un lehendakari del PSE amb el suport del PP.

El PNB es va incomodar amb la postproducció Majestic de CiU per votar aquella llei, que, encongint el joc electoral, els va enviar a l’oposició, i va propiciar una reacció espanyolista que va arribar a treure Navarra del mapa del temps dels canals autonòmics. He sentit aquests dies convergents lamentant-se d’aquella llei, que suposava un dels màxims retrocessos en la política democràtica i el dret garantista. Amb la temença que si la contaminació per la violència sobre l’independentisme català persisteix, pogués esprémer-se encara més restrictivament, i tornar-se a aplicar sobre la CUP i fins i tot sobre els continuadors dels qui van contribuir a fer-la possible.

En aquest avui i aquí, Íñigo Urkullu, sisè successor d’Aguirre, va temptar una operació de mediació a tres presidents: el lehendakari, el president i el presidente, per cloure la legislatura catalana des de l’autonomia i evitar-ne la intervenció amb l’article 155 de la Constitució. El president del PNB, Andoni Ortuzar, que és periodista com Puigdemont i coneix molt bé Catalunya, havia llançat en forma de globus sonda aquesta enginyeria política.

El temps dirà si el seu avortament va ser positiu per a Catalunya, però per al PNB hauria estat magnífic que reeixís la seva mediació, perquè recuperaria el seu poder de tranquil·litzar Espanya fent costat als pressupostos del PP sense la incomoditat que li genera fer-ho ara, amb els subsecretaris als despatxos dels consellers empresonats i Puigdemont a Bèlgica. Haurien estabilitzat la seva fiscalitat confederal, que han vist amenaçada per les turbulències catalanes sobre el PIB espanyol.

L’esquerra abertzale també s’ha fet present en aquests temps en els quals Catalunya ha fet el sorpasso al seu independentisme, i sense cap mena de violència. L’argumentari de l’esquerra independentista basca actual pivota sobre Catalunya. Ho necessiten, precisament perquè el label pacifista català centrifugui el rentat del seu passat. Encara més perquè l’esquerra abertzale refundada busca inspiracions i complicitats en ERC: el seu share i el factor Otegi tenen prou punts per ser partit de govern.

El problema és que a Junts pel Sí massa solidaritat de l’esquerra abertzale s’agraeix però més aviat inquieta, precisament perquè l’ofensiva de criminalització els té com a principi actiu. La propaganda adversa ja seria implacable invocant el precedent més pròxim dels presos d’ETA excarcerats per anar al Parlament, si es presenten a les eleccions els dos Jordis i el Govern privat de llibertat. Però segur que recollirien afectes en forma de vots.

Etiquetes