Martín Villa al final de la reconciliació

Semprún i Carrillo s’havien inventat la “reconciliació nacional”, que el 1956 el PCE va fer pública

Rodolfo Martín Villa, en una imatge d'arxiu / Santi Donaire / EFE
ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

A mitjans de juliol de 1994, el franquista Rodolfo Martín Villa i el comunista Santiago Carrillo es trobaven per valorar la reconciliació que havia possibilitat el trànsit de la dictadura a la democràcia, que coneixem pel nom propi de Transició. Avui, vint-cinc anys després, Martín Villa ha declarat davant la justícia argentina per acusacions de crims de lesa humanitat. Les noves esquerres i l’independentisme en general consideren que la Transició va ser una capitulació i els sembla bé el procediment de la magistrada Servini. Una part significativa de les esquerres que van viure aquells episodis, tanmateix, han sortit en defensa de Martín Villa.

La reconciliació és sempre un repte humanament gratificant –ara la segueixo amb interès a Irlanda i el País Basc–, i n’havia parlat bastant amb Jorge Semprún i el mateix Carrillo. Tots dos, un potent mix entre intel·lectual i polític, s’havien inventat la “reconciliació nacional” i el 18 de juny de 1956 el PCE la va fer pública. La tesi era que la Guerra Civil s’havia tansformat en un guerracivilisme social, i era tan així que a Julián Grimau encara l’afusellarien el 1963 acusant-lo de suposats delictes comesos en plena conflagració, i que a molts demòcrates, que mai no haurien d’haver segut en cap banc, al damunt no els jutjaven tribunals ordinaris sinó consells de guerra sumaríssims. La proposta pretenia posar punt final al fratricidi quotidià i intentar la reconciliació entre els dos bàndols que s’havien enfrontat a les trinxeres i que es retrobaven, en lacerant inferioritat de condicions dels vençuts, a les comissaries torturadores. El mèrit era que qui proclamava la generositat eren les víctimes amb les quals la dictadura s’havia acarnissat més.

El que pretenien Carrillo i Martín Villa al final del franquisme no era portar-se als tribunals l’un a l’altre, sinó asseure's a fer un cafè i fer-se amics

Li vaig plantejar a Carrillo, doncs, posar en obert periodístic un debat entre aquelles dues parts. Ell era un interlocutor evident i va ser qui em va suggerir Martín Villa a l’altre costat. De fet, el que pretenien Carrillo i Martín Villa al final del franquisme no era portar-se als tribunals l’un a l’altre, sinó asseure's a fer un cafè i fer-se amics. Una de les frases significatives que va dir Carrillo a la seu de La Vanguardia de Madrid, on vam escenificar la trobada, va ser la que definia Martín Villa com un "funcionari del sistema", però que no era "ni de lluny la figura d’un adversari principal”. Adversari que identificava no en els reformistes, amb els quals coincidien i pactaven per sortir de la dictadura, sinó en l’extrema dreta feixista, “el búnquer”, els que sabotejaven des dels aparells de l’Estat, tacant de sang la Transició a Vitòria, Pamplona o Montejurra.

Quan era governador de Barcelona, Martín Villa va autoritzar les conferències de les Terceres Vies a Europa, que van permetre que l’oposició clandestina aflorés amb gran ressò públic; i va donar permís per al recital-mobilització de Raimon al Palau d'Esports, amb Franco agonitzant. Com a ministre, va donar llum verda a la primera Diada en llibertat, el 1976, i va pilotar el retorn de l’exili de Tarradellas, que el desembre del 1984 li va presentar les memòries, concloent amb un “Moltes gràcies pel que ha fet per Catalunya”. A partir de tot allò, Martín Villa va trenar bones relacions amb els seus interlocutors proscrits per les lleis que ell representava, de Solé Barberà (PSUC) a Anton Cañellas (UDC). Algunes d’aquelles reunions discretes es feien a Vilafortuny, on Martín Villa estiuejava.

A partir de tot plegat, el joint venture de Carrillo i Martín Villa a la Transició i l’amnistia de doble recorregut -una amnistia per a vencedors i vençuts, com va defensar una de les seves primeres propagandistes, Tomasa Cuevas, la Peque, a qui maltractaments cruelíssims i presons van passar factura fins al final de la seva vida (vegeu “Tomasa Cuevas, puntes de coixí contra la tortura”, 12/04/2019, de la meva sèrie “Memòria de la resistència antifranquista”)-. Martín Villa s’arrogava la part que li corresponia del mèrit de la sortida al carrer de dos mil presos polítics: “Jo he tingut dubtes enormes en les decisions dels consells de ministres en què vaig participar, però cap ni una en qüestions com la de l’amnistia, que contribuïen a la reconciliació nacional. És aquí que, des de trinxeres diferents, coincidíem en Santiago i jo”.

Demanaria un debat acadèmic seriós, amb més autocrítica d’uns i menys presentisme dels altres

Tot allò ara està en legítima revisió, i demanaria un debat acadèmic seriós, amb més autocrítica d’uns i menys presentisme dels altres. Ja compta amb el treball dels cursos Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya (1999-2006), dirigits i publicats pels catedràtics de la UB Aracil, Mayayo i Segura. En la rigorosa actualitat, l’aprovació de l’avantprojecte de llei de memòria històrica rescabala en part l’honor dels demòcrates que van ser injustament sentenciats, amb el gran valor simbòlic que per als catalans té el president Companys, el judici al qual havia estat declarat nul pel Parlament de Catalunya. És evident que el franquisme va ser un règim genocida, i com a tal Josep Benet -quan el visitava per aconsellar-me en les tasques de govern, ja al final de la seva vida- em demanava que miréssim d’endegar un procés a Franco per crims de guerra: va ser la campanya que a partir del seu llegat vam engegar a Òmnium l’any 2015, en el quarantè aniversari de la seva mort. Però el que no volia Benet, amb l’autoritat moral de ser un ferit de la Lleva del Biberó i un tenaç lluitador per les llibertats polítiques i nacionals, era reobrir les ferides que ja s’havien tancat i personalitzar les acusacions en bocs expiatoris.

L’últim cop que vaig estar amb Carrillo va ser a casa seva, a prop del Retiro, al carrer dels Reyes Magos, topònim sobre el qual va fer broma quan educadament li vaig retreure el paper d’estrassa que al meu entendre havien representat entomant la monarquia i els seus símbols. Va sonar el telèfon, el va agafar la seva dona, Carmen Menéndez, i quan va penjar li va dir: “ Es Rodolfo, dice que nos pasan a buscar para ir a cenar”.