SÍMBOLS NACIONALS

La ‘Marxa reial’, un himne en mode polèmic

Marta Sánchez ha posat la lletra tècnicament menys afortunada a una tonada sempre rodejada de discòrdia

La lletra que ha posat Marta Sánchez a la Marxa reial és segurament la tècnicament menys afortunada de les que ha tingut. I el contingut la fa excloent com a mínim de la meitat de la població a la qual s’adreça. Polèmica servida a compte de l’himne nacional espanyol, però una més d’una història polèmica.

Els himnes, sovint, es caracteritzen per una harmonia voluminosa, en mode major. El mode major vol traslladar la grandiositat de la pàtria que el seu símbol musical predica o proclama, amb molts unísons i xim-xims de metall i percussió. L’himne espanyol, epigrafiat comunament com a Marxa reial, respon a aquests cànons, però l’ha acompanyat la polèmica.

S’han argumentat semblances musicològiques andalusines, possibles precedents en la cruïlla dels segles XI i XII, però el que és segur és que l’himne espanyol prové d’una austera tonada militar amb acompanyament molt simple per ajudar a marcar el pas, la Marcha granadera. El 1761 irromp al Libro de ordenanzas de los toques de pífanos y tambores que se tocan nuevamente en la Ynfanteria Española, compuesto por Don Manuel Espinosa de los Montero s. L’ús com a Marxa reial va engreixar la partitura per a diferents formats, banda i orquestra, i la va convertir en himne espanyol en períodes monàrquics.

El Trienni Liberal i les dues Repúbliques van triar l’ Himne de Riego, en aquest cas la derivació d’una dansa tradicional de la vall de Gistau, al Pirineu aragonès. És de la família dels “balls de majordoms”, profusament documentats i citats per Amades. La conversió en himne sorgeix com a homenatge al tinent coronel Rafael de Riego, que es va rebel·lar contra l’absolutisme i havia estat un ferm defensor de la Constitució de Cadis del 1812. El compositor Felip Pedrell posa l’Himne de Riego com un referent del gènere, i tant va ser el seu predicament que també va ser himne de la monarquia constitucional, amb Ferran VII i Isabel II, que el cantava acompanyant-se al piano ella mateixa.

Franco va proscriure l’ Himne de Riego, tot i que el seu arrelament el va castigar amb un dels nyaps més sonats de la història universal del feixisme: el juny del 1941 la banda de la Wehrmacht va rebre a Berlín la primera esquadrilla de l’aviació de la División Azul amb aquell himne dels rojos, contra els quals anaven a combatre a la Unió Soviètica.

El debat constituent hauria estat un bon moment per rehabilitar l’ Himne de Riego : també hauria estat himne de la Casa de Borbó, ja que havia conviscut amb la Marxa reial a la I República i s’hauria adit al consens. Mentrestant, la Marxa reial també ho va ser de Franco. No ho van fer, i, per evitar problemes en el consens de la Transició, la bandera i l’himne que havia prohibit la dictadura van ser un peatge innegociable a canvi de la legalització del Partit Comunista. Però, per un litigi de drets d’autor, la Marxa reial no va figurar a la Constitució del 1978, i no va ser himne oficial espanyol fins al 1997, per la via del decret llei.

Legalment està prescrita en la tonalitat de si bemoll major, només a un to del do major, que és el paradigma de la grandària al qual s’acostuma a transportar harmònicament d’una manera natural.

El millor valor que van mantenir va ser tanmateix deixar-la sense lletra, en l’idioma universal de la música. El precedent d’un text de José María Pemán, poeta oficial del franquisme, no va funcionar ni entre ells mateixos. La millor lletra que ha tingut, tot i que tampoc va reeixir, és la de Joaquín Sabina, un gran cantautor que li dona una semàntica molt oberta, començant per la crida als “ciutadans”, per comptes d’“espanyols”, en clara picada d’ullet tàctica a Cs. També una al·lusió estratègica a La marsellesa, que va fer escadusserament les funcions d’himne d’Espanya per un decret del ministeri de la Guerra, en proclamar-se la II República, el 14 d’abril del 1931.

La marsellesa va ser legislada com a himne de França el 17 de juliol del 1795. La lletra és una arenga a la tropa, però la seva filosofia dels valors universals de la Revolució Francesa la converteix en un símbol tan transversal que val per a l’Espanya republicana com havia valgut per a la Revolució d’Octubre abans que els soviets aprenguessin La Internacional. L’han simfonitzada grans compositors i l’han cantada grans veus, amb la immensa Édith Piaf al capdavant. La versió més prevalent és la d’Hector Berlioz, que li confereix la distinció clàssica, aparellant-la amb altres himnes veïns, aquests sí, de gran vàlua artística i que per comparació deixen l’espanyol en la precarietat.

Per la seva banda, el God save the King/Queen havia estat originàriament una cançó tradicional d’autoria controvertida, però Georg Friedrich Händel la va harmonitzar i evidentment el resultat va ser una altra cosa, que se li pot atribuir sense trair drets d’autor. Händel sabia dels himnes religiosos que van precedir els polítics i té un bon catàleg de música política.

On no hi ha discussió és en l’himne alemany. El Deutschlandlieder, la Cançó d’Alemanya, és de Franz Joseph Haydn, el pare del gènere simfònic. Podem datar l’himne amb la Cançó de l’emperador, dedicada a Francesc II i estrenada el 12 de febrer del 1797. La lletra d’August Heinrich Hoffmann von Fallersleben és del 1841, i ja va ser escrita per encaixar-la a la música. Tenia procedència monàrquica, però va ser la República de Weimar la que la va fer himne del país, el 1922.

Culmina el parnàs simfònico-coral l’himne europeu, del quart moviment de la Simfonia núm. 9 de Ludwig van Beethoven, amb els preciosos versos de Friedrich von Schiller, que Joan Maragall va traduir al català com a Cant de joia i que la UE admet que cadascú canti en la seva llengua. Però Europa va crear un precedent interessant de cara a l’última polèmica de l’himne espanyol, a tomb de la lletra de Marta Sánchez: només va declarar himne oficial la música, per evitar que ningú pogués sentir-se incòmode amb qualsevol interpretació del text i el pogués fer seu qualsevol ciutadà de la UE. Herbert von Karajan va ser l’encarregat de donar-li el format actual com a himne oficial.