El PSE compensarà la derrota sent decisiu

Un dels nomenaments estrella del lehendakari Patxi López, quan va arribar a Ajuria Enea l’any 2009, va ser el de Ramon Etxezarreta com a viceconseller de Política Lingüística. Meritocràcia en estat pur, perquè confiaven un dels càrrecs de més responsabilitat a un filòleg èuscar competent i reconegut. Però va durar deu mesos.

Ramon Etxezarreta és un dels màxims coneixedors de l’èuscar, i dins del socialisme no té competència. Diversos llibres i treballs acadèmics l’acrediten, i traduccions, entre les quals una simpàtica versió del Kamasutra que va fer quan des de l’espanyolisme més tronat es va proclamar que la llengua basca no admetia registres tan sensibles. A més a més, atresora el valor afegit d’una llarga experiència política com a tinent d’alcalde de Sant Sebastià, i el tremp d’haver hagut d’aprendre a conviure una dècada amb escorta.

Però no va poder fer la política lingüística que volia, la que havia contribuït a definir en el si del mateix PSE, i va marxar del govern. Els problemes del PSE amb l’èuscar han aflorat ara en una de les primeres polèmiques de la campanya, arran d’un vídeo en el qual es denuncia la discriminació dels que no coneixen la llengua cooficial a l’administració, considerat pel nacionalisme com un atac a l’èuscar.

Ser partit de govern a Espanya ha portat els socialistes bascos i els catalans a haver de demostrar, a voltes amb excessos per competir amb els excessos del PP, que restar valors nacionals a uns i altres consolidava els seus caladors a Andalusia i Extremadura. Però últimament no és tan clar que aquesta equació s’hagi resolt bé, perquè perden vots a tot arreu. Diumenge el PSE s’enfrontarà a una de les seves derrotes més espectaculars, si les enquestes no surten de la llera del marge d’error assumible.

Partit frontissa

Els socialistes bascos poden passar de setze a vuit o nou diputats, la meitat del seu electorat d’una tacada. Però pot ser una derrota dolça perquè la geometria variable els atorgarà el protagonisme de ser frontissa preferent i ajudar el PNB a governar, mentre el PNB pot ajudar Pedro Sánchez a governar si, a la vista dels resultats i els contactes, decideix finalment que s’estima més governar Espanya que el seu partit.

Els socialistes bascos ja estan predisposats a sumar els seus escons als del PNB en els grans capítols de la legislatura, com han fet en la que s’acaba d’exhaurir, i algun dels seus estrategs no descartaria fins i tot entrar en un govern de coalició. Tenen l’experiència positiva dels mandats d’Ardanza, i Urkullu s’hi assembla. Els seus programes, d’altra banda, tenen més interseccions que desacords. Fins i tot es poden entendre en el debat identitari, perquè recullen explícitament el reconeixement nacional amb criteris similars als del preàmbul de l’Estatut català del 2006.

Si volen, poden explotar també que el cessament de l’activitat d’ETA els deu molt, per la via policial però també per la via del diàleg. Patxi López va arribar a ser processat per haver-se reunit amb Arnaldo Otegi. Un dels factors importants de la pau van ser les trobades durant anys entre Otegi i Jesús Eguiguren, que va ser president del PSE i del Parlament. Sánchez podrà treure rèdit d’aquest capital de gran altura política -i ètica- el dia que aconsegueixi alliberar-se dels malsons amb Susana Díaz i Fernández Vara.

Imatge massa estricta de Mendia

Els socialistes bascos tenen a la seva història una bona orla de polítics de gran nivell, entre els quals Ramón Jáuregui, de qui n’escolten els consells. Jáuregui es va allunyar de la política basca per responsabilitats d’estat, i ara europees, però el seu criteri i també la seva imatge són presents en aquesta campanya.

La candidata a lehendakari, Idoia Mendia, té molta experiència en la política i l’administració, cosa que li atorga un perfil complementari al d’Urkullu, però no l’acompanya el seu posat de rondinaire, i que a la web li facin conjugar el verb advertir amb massa freqüència. Potser reserven per al final de campanya un posat de proximitat i afabilitat personal que facilitin el coneixement d’un programa electoral molt ben treballat, que només es diferencia del de Podem pràcticament en el reconeixement del dret a decidir, que els socialistes bascos van defensar a la Transició perquè ja el defensaven des de la República.