FUTBOL

Puyal, l’últim desplaçament: la ‘road movie’

Crònica de l’última transmissió de Joaquim Maria Puyal per a Catalunya Ràdio lluny del Camp Nou

El 13 de maig, la Transmissió d’en Puyal, La TdP, va tenir per escenari l’Estadi Ciutat de València. Un partit que anava tan amunt i avall que s’hi van marcar nou gols: el Llevant va guanyar el Barça per 5 a 4. Era l’últim desplaçament de Joaquim Maria Puyal, la veu que ha fet sentir més que no pas escoltar el Barça; del doctor Puyal, acadèmic del català i de la comunicació; del mestre Puyal, d’una nissaga periodística de gran volada.

L’últim desplaçament dona per a una road movie : anàvem en el seu cotxe i conduïa ell perquè sempre condueix ell, li agrada conduir i s’estima més el consell d’un bon copilot que el karaoke del navegador. Érem, doncs, pocs i pròxims, i podíem parlar de tot i de res, que és el millor de la conversa. En Quim corre, menys des que la limitació de la velocitat ha baixat als indicadors del colesterol, a major glòria de la indústria farmacèutica. En els temps pretèrits en què no calia passar l’analítica del radar, en Quim i jo havíem fet el viatge en cotxe de Barcelona a Bilbao en menys temps que tot el que s’esmerça a fer-lo en avió. També havíem fet un quilòmetre marxa enrere per autopista perquè, anant a tota pastilla, les sortides passaven de llarg. La infracció ha prescrit.

En Quim és amic dels seus amics, i ens ha ofert compartir molts altres desplaçaments en la road movie de la seva vida professional. Hem fet força San Mamés, Anoeta i Mendizorrotza. Passejàvem, estàvem amb polítics que ens contaven la història del seu país en les seves respectives primeres persones, naturalment ens cruspíem alguna estrella, i després en Puyal agafava el micròfon i explicava Euskadi bo i narrant el partit. Ho feia amb el rigor professional marca de la casa, però semblava que ho fes d’esma, perquè és capaç d’estudiar i analitzar com el doctor Puyal i de narrar-ho com en Quim, entrant al menjador de tantes cases. Aquesta enorme capacitat de divulgació de nivell la va lluir també quan feia televisió d’altíssima qualitat, demostrant que per aconseguir audiències no cal empastifar productes. A partir d’una cosa tan prosaica, a voltes garrula, com el futbol, ell ha dignificat el català mediàtic, ha fet classes de fair play en la màxima competició, i de geografia i història a compte dels adversaris.

Abans del partit, amb hores per assossegar la digestió, un allipebre al peu de l’Albufera, la diada de l’assenyalada festa valenciana de la Mare de Déu dels Desemparats, la patrona de les Amparos i Empars, àlies la Geperudeta. Potser per la seva intercessió taumatúrgica el Barça va perdre l’únic partit de la temporada, però aquella estona d’aigües manses a can “ cañas y barro ” va ser excepcional. La sobretaula es va allargar i en Quim em va explicar que a la road movie de la seva vida tocava parabrisa més que retrovisor. El veig mirant cap endavant amb valentia, també en altres capítols de la seva vida.

Quan el partit va estar dat i beneït per la patrona i per Emmanuel Boateng, la comitiva va pujar a la cabina de transmissions i vam seure al seu costat. Tot just tancava el seu quadern que, encara que sembli mentida, fa la funció d’ordinador sense sortir del paper: allà hi té manuscrites les dades que li poden caldre per adornar la intel·ligència amb algun detall del tipus quantes marranades ens ha fet l’àrbitre des que refila o que el botxí Boateng s’anotava el seu primer hat trick justament a costa del Barça campió de Lliga. Érem allà dalt fins que va arribar una mena de Brimo de la seguretat que ens va fer fora amb pèssima educació i alguna empenta, acompanyant-nos fins a la porta com si fos en qualitat de detinguts. A en Quim li va saber molt de greu, perquè ens tenia preparats uns auriculars per poder seguir el final d’aquella TdP històrica degustant l’espectacle impagable de veure’l retransmetre.

Mentre fèiem l’última passejada, comentava amb un punt de tristor com havia canviat el futbol des que ell havia començat, quan l’escena del desnonament era impensable, quan el tracte als camps era familiar, quan viatjaves amb els jugadors i podies accedir-hi amb naturalitat, quan el negoci encara no havia desnaturalitzat el joc. El joc!

En aquelles coordenades d’espai i de temps vaig conèixer en Quim. Al vell camp d’Atotxa. Jo feia cua per comprar una entrada, ell em va agafar, li va dir al porter que era un company seu i gairebé vaig entrar amb reverència. Quan van arribar els grisos, l’afició cantava una vella tonada de sidreria: “ Que se vayan, se vayan, se vayan.../ Que se vayan y no vuelvan más ”. No ens havíem vist mai, però sabíem algunes coses de les nostres lletres petites més enllà de ser col·legues. Ell sabia que jo sabia de la seva col·laboració arriscada en la difusió de la premsa clandestina. Era quan començava a tenir notorietat en les primeres col·laboracions a l’espai esportiu nocturn de la Cadena SER, i això podia ser un factor dissuasori de sospites policíaques. Transportava aquella premsa proscrita al maleter del seu cotxe.

Evidentment, conduint ell, com en tota la road movie de la seva vida.

Etiquetes