Euskadi o el suïcidi del constitucionalisme

Uns polítics catalans intrínsecament pacifistes no són autoritzats a sortir de la presó per fer la mateixa vida parlamentària que havia fet un dirigent d’ETA

El 19 de novembre del 1998 Josu Urrutikoetxea Bengoetxea (Ugao-Miraballes, 1951) recollia la seva acta de diputat per Biscaia al Parlament de Gasteiz. Era considerat el cap d’ETA i era i és molt més conegut pel seu nom de guerra o àlies: Josu Ternera. Feia prop de dos anys que estava en presó preventiva a Alcalá-Meco, i d’allà, fent nit a Nanclares, l’Ertzaintza el va traslladar al Parlament, “amb absoluta normalitat”, tot i la complexa seguretat de l’operatiu. Va tenir llibertat de moviments i va oferir fins i tot una roda de premsa. Hi vaig poder parlar una estona en privat aquell dia, i en diferents ocasions durant la legislatura.

No hi va haver absolutament cap problema jurídic perquè la persona més buscada per les autoritats espanyoles durant anys exercís la representació que li havia atorgat la democràcia directa del vot. Hi havia fins i tot una tradició, no sé si també jurisprudència, de presos parlamentaris. En la legislatura precedent, un altre pres d’ETA, Juan Carlos Yoldi, avui advocat, s’havia arribat a presentar a candidat a lehendakari en aquell mateix hemicicle en el qual llavors ni més ni menys que Josu Ternera -el presumpte comandant suprem de l’organització- optava a la presidència i l’hi disputava a un Juan Mari Atutxa que havia estat, poca broma, el comandant suprem de la policia que el traslladava.

No hi va haver absolutament cap problema jurídic perquè la persona més buscada per les autoritats espanyoles durant anys exercís la representació que li havia atorgat la democràcia directa del vot

Atutxa va guanyar i, amb la convicció democràtica que ha fet prevaler al llarg de la seva vida, amenaçada per ETA, va tenir prou tremp no només per donar joc a l’electe pres sinó per demanar que en seu parlamentària li respectessin el nom, que el tractessin com el diputat Josu Urrutikoetxea i no com el proscrit Josu Ternera. Juanjo Ibarretxe va ser elegit lehendakari amb el seu vot, amb el seu vot van tirar endavant els pressupostos per una gestió in extremis entre el PNB i l’esquerra abertzale, en la qual ell va tenir un paper clau. I, encara més, quan el van posar en llibertat, va tenir una vida parlamentària força activa. Força activa també en un fet pel qual la història l’absoldrà, independentment de com acabin els processos que posteriorment li van incoar: haver estat un actor importantíssim en el final de la violència, en part gràcies a la situació i l’estatus de parlamentari.

Vingt ans après del diputat Urrutikoetxea, polítics catalans que mai de la vida han defensat la violència, ans al contrari, que són intrínsecament pacifistes, no són autoritzats a sortir de la presó per fer la mateixa vida parlamentària que havia fet un dirigent d’ETA. Què ha passat en aquest temps perquè aquesta contradicció terrible s’hagi de plantejar, en una terrible reformulació de la terrible frase de Dürrenmatt: “Tristos temps aquests en què cal lluitar per allò que és evident”?

La pregunta admet moltes respostes que acoloriran els punts de vista polítics. La purament informativa és la persistent involució del constitucionalisme, que pot menar al constitucionalismicidi. M’hauran d’autoritzar el neologisme en polisíl·lab per donar a entendre que la regressió dels drets constitucionals feta des de la mateixa Constitució l’està suïcidant. Amb la llicència lingüística encara més agosarada de convertir en transitiu un verb essencialment pronominal.

Resulta que el “règim del 78”, que tanta fortuna ha fet com a expressió d’una caducitat, paradoxalment va assolir el seu zenit garantista en el primer moment, exactament l’any 1978, perquè aquella Constitució servia per sortir de la dictadura. La seva marxa enrere té la prova del nou en el fet que José María Aznar, prototip del reaccionari, per dir-ho suaument, en aquell moment la va criticar.

La persistent involució del constitucionalisme va començar precisament pel cas basc, i pel cas basc van anar fent polítiques restrictives dels drets

La persistent involució del constitucionalisme va començar precisament pel cas basc, i pel cas basc van anar fent polítiques restrictives dels drets, des del tancament de mitjans de comunicació fins a la dispersió dels presos i la llei orgànica de partits polítics del 2002, segurament l’insult més gran a la democràcia fins aleshores. Ara encara s’han superat aplicant el 155, un dels articles més lesius dels drets que preveu el que queda de Constitució del 1978, i mantenint en presons preventives i lluny de la legislació penitenciària més humana polítics que mai a la vida farien el que els acusen d’haver fet.

Atès que una democràcia no pot permetre’s presos polítics, com també estem veient en una desafortunada actualitat, per convertir-los en comuns van estendre la violència molt més enllà d’on el Codi Penal la circumscrivia -autor del delicte i còmplices directes-, mentre la legislació antiterrorista començava a encongir determinats supòsits d’alguns dels drets humans que van inspirar, em consta, algun dels redactors de la Constitució. A les estadístiques de detencions, els membres dels comandos susceptibles de ser acusats d’estralls i delictes de sang ja no eren els primers del rànquing, ho eren activistes en manifestacions i protestes, pintades, negacions a identificar-se, insubmisos... Després acabarien als tribunals el mateix Atutxa i la mesa del Parlament.

Vaig formular acadèmicament aquesta enginyeria jurídica mòrbida com a “vampirització de la democràcia des del terrorisme”. La novel·la Dràcula és molt millor que tot això, un gran llibre de Bram Stoker. Que era irlandès.