Els GAL segons la CIA

Advocats brillants van aconseguir fer seure l'Estat a la banqueta dels acusats i condemnar-lo

El 27 de març de 1995 familiars i amics dels pressumptes membres d'ETA José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala visitaren el lloc on el 1985 uns caçadors van trobar, enterrats en cal viva, els esquelets dels dos joves, segrestats per membres del GAL el 16 d'octubre de 1983 / JOAQUÍN DE HARO / EFE
ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

El diari La Razón ha fet pública documentació de la CIA que ha tornat a posar els GAL de galdosa actualitat. Els que són a l'altre costat de l'hemicicle ideològic socialista s'hi han abonat. Fa estrany, per no dir una altra cosa, veure els independentismes basc i català donant per bo el tàndem CIA - La Razón, exhumant un document amb paràgrafs censurats, definitivament de fiabilitat opinable si més no quan es tracta de qualsevol tema que pugui perjudicar un govern d'esquerres. Una altra cosa és la deontologia del periodista que ha tingut accés al material desclassificat i l'ha treballat, que ha fet el que havia de fer, que és informar.

Els GAL va ser un penós episodi de contraterrorisme d'estat, i l'Estat el va resoldre amb justícia de sentència i una benevolència en la seva aplicació que es troba a faltar quan és ell qui acusa. Un ministre, un secretari d'estat i un general de la Guàrdia Civil van entrar simbòlicament a la presó, i s'ha inferit que feien la funció dels ploms que es fonen per salvar la instal·lació i el cap dels llauners, el famós Sr. X, que ara torna a l'actualitat quan s'aïlla la incògnita de l'equació: Mr. X seria Felipe González, el president d'Espanya amb més anys al poder, un parell de majories absolutes i més obra de govern, una constatació de realitats que cadascú podrà qualificar per bé i per mal, però que en qualsevol cas els postfranquistes no van acabar de pair mai: “ Váyase, señor González”.

Tots els governs democràtics que han combatut el terrorisme arreu, tots, han practicat alguna mena d'antiterrorisme militar extraoficial, i s'han saltat l'ètica i la democràcia des de les comissaries torturadores fins als tribunals, que no les veien i es passaven el dret garantista pel forro de les togues. El paradigma irlandès el tenim aquí al costat, que combatia l'IRA no només amb mercenaris teledirigits per James Bond sinó també dotant pressupostàriament i logística els paramilitars unionistes que controlaven les institucions de l'Ulster. Un altre fet de vergonya aliena dels que van liderar la derrota del nazisme.

El terrorisme va vampiritzar la democràcia i el somni de la raó va engendrar el monstre del terrorisme d'estat

A l'estat espanyol, el GAL era un morbós element tàctic de cara a la negociació amb ETA. La taula de diàleg d'Alger (1989) era literalment ETA i el GAL a banda i banda de la taula. I, per a més glòria dels despropòsits, la pau entesa com un procés comença amb els condemnats de l'Estat enfundats en gel·labes i els perseguits d'ETA amb la caputxa treta. Els pesos pesants governamentals d'Alger eren Rafael Vera (secretari d'estat de Seguretat) i Julen Elgorriaga (governador civil de Guipúscoa i delegat del govern espanyol al País Basc), tots dos condemnats, com ho seria també el seu ministre, José Barrionuevo. ETA estava en plena fase de "socialització del sofriment". Amb la dantesca multiplicació dels cotxes bomba, el terrorisme va vampiritzar la democràcia i el somni de la raó va engendrar el monstre del terrorisme d'estat.

Amb massa sang vessada per tot arreu, aquesta és la imatge que em van inspirar en el seu moment els gravats de Goya i l'irlandès autor d'una novel·la gòtica traduïda a totes les llengües: el Dràcula de Bram Stoker. Quan Bram Stoker va escriure Dràcula, teoritzava sobre les vulneracions de la convivència: "La naturalesa humana posseeix unes facultats extraordinàries d'adaptació. Suprimim l'obstacle, sigui el que sigui, fins i tot per la mort". Cent anys després, el 1988, Felipe González reblava el clau: "El estado de derecho se defiende en las tribunas y en los salones y también en los desagües”. 

Advocats brillants van aconseguir fer seure l'Estat al banc dels acusats i condemnar-lo, certament una empresa no gens fàcil. Esmento Iñaki Esnaola, Txema Montero, Iñigo Iruin i Olga Tubau, que recentment hem vist com defensava amb traça jurídica i intel·ligència emocional el major Trapero. En les seves defenses hi ha tot el que calgui saber del GAL des de fonts absolutament fiables, i recollides per bon periodisme. Van aixecar les catifes amb la merda amagada a sota Juan Carlos Urrutxurtu i Andoni Ortuzar, al diari Deia, òrgan oficiós del PNB del qual Ortuzar va ser president el gener del 2013. Pepe Rei, Antonio Rubio i Manuel Cerdán van ser grans investigadors periodístics d'un afer que va posar el govern del PSOE contra les cordes. Iñaki Egaña ho ha referenciat tot amb la precisió que el caracteritza, i el llibre de Melchor Miralles i Ricardo Arques Amedo. El Estado contra ETA (Plaza & Janés, 1989) segueix sent canònic: González hi surt esmentat quaranta-vuit vegades, prou per donar una idea dels pros i els contres dels qui l'acusen.

Aquestes són les meves referències, més les que vaig recopilar jo mateix en desentrellar la trama catalana del GAL, que he ampliat de cara al meu proper llibre. Si no els fa res, permetin-me que prescindeixi de la CIA de Trump i de La Razón, en plena operació d'erosionar un govern de coalició d'esquerres, amb perillosos "chavistes" manant al cor d'Europa, i amb suports tàcits i a voltes explícits d'independentistes bascos que descendeixen de les marques polítiques que associaven al terrorisme, i dels catalans que han fet trontollar l'estabilitat de l'estat espanyol a la zona de fondeig de la VI Flota de la U.S. Navy.