La magnitud de la tragèdia política
PeriodistaL’any 1989 Quim Monzó va publicar La magnitud de la tragèdia, un dels seus llibres més emblemàtics i més traduïts, que té un espai a les lleixes de l’eternitat de les bones lletres: el temps n’esgrogueeix les pàgines, però el text manté tota la seva força narrativa.
Quim Monzó ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, una distinció doblement justa enguany. En primer lloc, perquè va a parar a una literatura que ha demostrat que l’art no limita amb cap llei, reglament o norma. Un escriptor agosarat i murri que ha tingut un gran senderi per fer literatura fins i tot de la bajanada. A més a més, el premiat rima amb l’entitat que el distingeix, un Òmnium que resulta que ara ha entrat en la nòmina de l’honorable gremi dels proscrits: multes, investigacions, escorcolls i el president a la presó, donant exemples diaris de dignitat i enteresa.
M’he divertit molt amb l’incansable i inesgotable humor d’en Monzó. Li vaig fer una entrevista al diari Treball, l’òrgan del PSUC, que li quedava ben lluny, i va saber conjuminar el seu missatge amb una saníssima distància còmica. Sortia d’una polèmica amb Montserrat Roig sobre un debat d’aquests que ara tornen amb la marxa enrere del PP en pilot automàtic: el català, llengua oficial o llengua cooficial. Després ens vam trobar en una revista de música que em feien creure que jo dirigia i de la qual ell feia el disseny gràfic, amb una traça imaginativa i llampant passada per l’Escola Massana. El millor, però, eren els esmorzars de bacallà a la llauna i capipota reivindicant sucar-hi pa, llepar-se’n els dits i llegar a la posteritat l’empremta d’una solfa.
Les trobades amb en Monzó per les cruïlles de l’“avinguda Godó”, el passadís central rodejat d’illes de taules a la vella redacció de La Vanguardia, eren impagables tertúlies gens televisives de personatges il·lustrats que tanmateix feien periodisme. El seu discurs inaugural a la Fira de Frankfurt del 2007 -un conte que estripava des del format mateix-, l’any de la cultura catalana convidada d’honor, va ser el llançament més gran del català a l’exterior, a través d’unes traduccions de les quals Monzó ja era un bon exemple, amb el seu anglès novaiorquès capaç d’encarar-se amb Truman Capote. A la Fira del Llibre Basc posterior va protagonitzar un debat impagable amb Bernardo Atxaga, moderat per Josep Bargalló, que com a director de l’Institut Ramon Llull havia apostat per ell en tots dos casos. Després, esclar, a tancar bars per Durango estabornits de patxaran.
Això és un article sobre en Monzó, sí, però el vull interpretar des d’aquest present que interpel·la en prosa i en vers. Avui la magnitud de la tragèdia no és una verga en permanent estat de trinquet: és la magnitud de la tragèdia política de la mobilització més gran jamai contada lluitant per una república per després no saber ni consolidar el cap de pont d’una autonomia.
La magnitud de la tragèdia política són presos, exiliats, censura, represaliats, investigats, esporuguits... amb la capacitat de resistència afeblida en l’autodestrucció divisòria de la branca provinciana del sobiranisme. Es va trencar Junts pel Sí; Junts per Catalunya i el PDECat també estan en risc; l’ANC i Òmnium no convoquen junts, i en tots dos afloren tensions centrífugues; la CUP i Waterloo eleven a especulació metafísica les ànimes dels dos diputats respectius que poden sacrificar la majoria absoluta parlamentària, i ara...
Ara l’objectiu del 155 és ERC, el gruix històric i més articulat de l’independentisme. Ja tenen el seu cap polític a la garjola i malden per desballestar-los l’aparell traient del mig el cervell operatiu, a través de la tàctica enverinada de les clavegueres de l’Estat d’enviar-lo als tribunals dels seus perquè siguin ells que l’executin: no per independentista d’esquerres, que ho és, sinó per masclista xenòfob, que no ho és. Mentre el blasmen i el crucifiquen, el governador romà se’n renta les mans i recita cofoi allò tan llatí del divide et vinces.
Al discurs inaugural de Frankfurt 2007 l’avui Premi d’Honor de les Lletres Catalanes exposava d’entrada la tradició tan nostrada de “treure moltes conclusions” tant si fas blanc com si fas negre. Ho brodava amb un d’aquells exemples tan seus sobre les controvèrsies que es podien esdevenir quan anaves -antigament- a cal sastre i preguntava allò de: “¿Cap a quina banda carrega vostè?” I concloïa en to major, parlant de quan com d’habitud el poder metropolità passa la safata, recordant la polèmica arran del premi Nobel de literatura del 1904 a Frederic Mistral: “Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix, no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop, sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la nació estat (“ Soyez porpre, parlez français! ”) que mai més a la vida cap literatura sense estat ha tornat a tenir un premi Nobel”.
Fi de la cita. Enhorabona, Monzó. Ho podríem celebrar en aquell xino de les Corts de xef cantonès que parlava català abans de la immersió lingüística.
