14/09/2017

La pàtria i la premsa

4 min
La pàtria i la premsa

“Y o no soy patriota de mi medio ”. Aquesta frase, tal qual i respectant l’idioma original, me la va dir Manuel Vázquez Montalbán a tomb d’una conversa sobre la relació dels periodistes amb el mitjà per al qual treballen. Aquests dies, quan la situació de conflicte fa aflorar totes les contradiccions i encara més, la sentència d’en Manolo em torna a fer rumiar.

Ens vam conèixer fent premsa clandestina del PSUC. Ens reuníem en espais amb banda sonora de multicopistes o en pisos francs als quals accedien dirigents en wanted : “Tants anys, molts anys, massa anys et demanaven”, oh, Raimon! Sabíem que per una cosa o per l’altra, si la policia ens enxampava, ens caurien moltes hòsties i molta trena. També he incorporat aquella vivència en contemplar la regressió a la qual el PP està sotmetent les llibertats, la de premsa entre elles. El test d’ADN no perdona.

Una de les revistes en les quals coincidíem era Universitat, en la qual en Manolo signava “Grimau” com a homenatge a l’últim dirigent comunista executat. Joan Crexell, al seu llibre Premsa catalana clandestina, ens honorava considerant Universitat “el millor butlletí universitari de tot l’estat espanyol”. He recuperat l’amic Crexell, independentista de pedra picada, sobretot per l’actualíssima dedicatòria del llibre: “Als catalans que hauran de tornar a les catacumbes i fer novament premsa clandestina”.

Al costat d’aquest compromís, teníem ben clar que ens calia una premsa legal forta, perquè seria ella la màxima transmissora de missatges. S’hi havia d’escriure, fossin qui fossin els propietaris i tinguessin la línia editorial que tinguessin. D’aquí la frase que encapçala aquest article: escrivim en un mitjà i no per això ens hi hem d’empadronar ideològicament. El pacte no escrit era i continua sent: l’empresa és lliure d’expressar-se en editorials i contractar anunciants, i el periodista és lliure en els seus articles. La suma de llibertats es potencia recíprocament en un ecosistema sostenible de comunicació.

L’actual moment polític, com en general qualsevol moment polític en situació de conflicte, incentiva el periodisme de tendència, i el periodisme tensat acaba transgredint-se a ell mateix perquè en comptes d’informar del que passa elucubra sobre el que desitja que passarà, angelitza el propi i demonitza el contrari, i fins i tot diu, a voltes en imperatiu, què és el que s’ha de fer. Apropa els propers i distancia els distants.

Quan la pàtria està en perill, aleshores n’hi ha que entren en el tot s’hi val, fins i tot en la mendacium officiosum, la mentida útil ja defensada per Plató en interès de la ciutadania. Ni el rei d’Anglaterra va escapar a aquesta circumstància. Eugeni Xammar, corresponsal a la I Guerra Mundial, explica a Seixanta anys d’anar pel món que el rei anglès Jordi V va elogiar el mariscal Foch en una compareixença pública, però els seus generals, descontents que el màxim comandament aliat recaigués en mans d’un estranger, ho van censurar; van censurar el seu propi rei tot i que eren monàrquics.

Està molt bé que hi hagi una premsa ideologitzada que entri en el combat des de la primera línia. És el que fèiem nosaltres en la clandestinitat, però l’estratègia ens aconsellava que no pretenguéssim enviar tota la premsa al front. En nom de la difusió dels nostres missatges, però també per respecte democràtic als qui se la jugaven econòmicament en un mitjà que admetés la pluralitat, i per tant, a nosaltres i les nostres idees.

Qualsevol rebel·lió necessita la generositat d’una força capaç d’arriscar-se, però cap rebel·lió triomfa, i encara menys quan és democràtica i pacífica i li cal eixamplar la majoria, si només té avantguarda i desprotegeix la rereguarda, i amb ella la gent que molt legítimament està disposada, posem per cas, a votar en condicions però no a lluitar.

Arribar a la gent on és la gent, una massa crítica àmplia, plural i variada, només es pot assolir des de la legalitat, legítima o no. Per això els sindicalistes d’esquerres van copar el sindicat vertical franquista, per això hi va haver candidatures del nacionalisme català “ por el tercio familiar ” a procuradors a Corts i a eleccions municipals. En Vázquez Montalbán va començar a fer periodisme a La Soli, que els falangistes havien confiscat a la CNT, i jo al Diario de Barcelona, que manejaven els fraguistes.

Des de la tranquil·litat de consciència del risc de la militància, que a ell li va costar presó i a mi una pallissa amb tots els ets i uts, vam aprendre, i la democràcia ens ho va facilitar, a no ser patriotes dels nostres diaris, però hi escrivíem i ens respectàvem des d’interessos diversos.

Quan en Manolo em va dir “ Yo no soy patriota de mi medio ” escrivia a El País i jo a La Vanguardia, no teníem cap pressió dictatorial al damunt, i, per posar dos exemples al límit, ell va poder escriure sobre la revolució zapatista i jo sobre l’esquerra abertzale, donant veu als proscrits per la llei. Els seus punts de vista van arribar així a molta més gent que a la que arribaven des dels seus mitjans afectes.

stats