Les esglésies pis franc: el factor Aragay

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

La manifestació de capellans del maig de 1966 feia aflorar una Església que s’oposava al nacionalcatolicisme. Els capellans ensotanats també deien, en el llenguatge subliminal de l’hàbit talar, que aprofitarien al màxim els recursos que els donaven aquells privilegis contra els quals lluitaven. El reprovat Concordat entre el règim franquista i la Santa Seu consagrava per duplicat político-religiós que els recintes eclesiàstics eren inviolables: en definitiva, que no hi podia entrar la policia.

Les forces d’esquerres que lideraven el combat contra la dictadura eren aleshores més que atees: els comunistes fins i tot duien a terme una “lluita ideològica” contra els que abraçaven la falç i el martell amb la mà esquerra però no havien deixat anar el crucifix amb la dreta. I entre el republicanisme nacionalista no era estrany trobar-hi furibunds anticlericals. Quedava, tanmateix, l’estructura de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i els seus satèl·lits, que van bastir ponts imprescindibles per a la logística d’una lluita que si no era de masses estaria destinada a morir en els contubernis.

Francesc de Borja Aragay és un paradigma d’aquells democristians que s’avançaven al compromesso storico. Francesc de Borja Aragay i Prades (1934) el posa en pràctica justament en defensar la presència dels comunistes en els organismes unitaris antifranquistes, quan el 1967 s’imposa aquesta tesi en el seu partit d’aleshores, aquella UDC refractària a acordar res amb una ideologia que tant havia perseguit l’Església. Però Aragay tenia el carisma de venir dels jesuïtes i la credibilitat del pedagog acadèmic que maldava per un moviment cooperativista de gran abast en l’ensenyament. Reeixiria en el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEC), que és una de les arrels de l’actual model educatiu.

La UDC era cinc anys més antiga que el PSUC. Fundada el 1931, amb l’aval sentimental de l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera, a finals dels seixanta rep l’empenta de la generació que ja no havia viscut la guerra i els pogroms. Aragay en destacava Ferran Camps i Joan Vallvé, que després tindrien recorregut polític a CiU: Camps com a diputat i Vallvé com a conseller. Aragay, però, tindrà un paper molt decisiu a l’hora d’aconseguir aixoplucs eclesiàstics per a les reunions de les grans unitats: a les esglésies pis franc s’hi van reunir la Taula Rodona, la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i, en acabat, la conseqüència d’aquella genètica del consens: l’Assemblea de Catalunya.

La tancada d’intel·lectuals a Montserrat, el desembre de 1970, va ser el precedent més directe de l’Assemblea. Montserrat va ser cabdal ja des que el 1947 va enllumenar la primera gran manifestació pública del catalanisme al bell mig de la dictadura. Quan Montserrat intervé, hi acostuma de ser present el paper inestimable de Josep Benet, antic escolà, que també militava a UDC. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya es va fundar el 1964 a Sant Medir, la parròquia de la Bordeta, gràcies a mossèn Josep Maria Vidal Aunós. El va fitxar la policia i va fer honor als greuges que els feixistes li atribuïen fins al final de la seva vida: abans de morir el 2003, a 82 anys, encara va fer d’hostatger d’església pis franc acollint una tancada d’immigrants sense papers a la parròquia de Santa Maria del Pi. I si el sindicat obrer es va fundar en una església, l’universitari es va constituir als Caputxins de Sarrià, dos anys després.

A Santa Isabel d’Aragó, al Guinardó, el rector Mateu Terrats obria portes a reunions d’adoctrinament del PSUC, amb mestres il·lustres com Manuel Vázquez Montalbán. Un dels vicaris era Lluís Martínez Sistach, després arquebisbe de Barcelona i cardenal. Feia la mateixa funció d’aula de docència marxista l’església de la Bonanova, regida per l’altre mossèn Vidal més fitxat que el parxís: Lluís M. Vidal Bosch.

Amb intervenció d’Aragay, la connexió UDC-PSUC, ja als contraforts de l’Assemblea de Catalunya hi va haver una reunió preparatòria decisiva a Santa Agnès, del carrer de Sant Elies, i la constituent s’havia de celebrar a Crist Rei, als jardins d’Elx que voregen la Meridiana, el 23 de maig de 1971, però la policia la va avortar gràcies a seguiments induïts per agents infiltrats. El 7 de novembre del mateix 1971, tanmateix, l’Assemblea neix en una altra parròquia, Sant Agustí Vell. La important sessió plenària del 28 d’octubre de 1973, que entraria a la història com la detenció més gran mai explicada, la Caiguda dels 113”, va tenir lloc a Maria Mitjancera del carrer d’Entença. Aragay hi anava a missa i, en ser una parròquia no cremada i amb un rector bona persona, mossèn Antoni Torner, que tenia prou autonomia per no haver de compartir la decisió amb el consell parroquial, va negociar la cessió d’un dels locals annexos.

No hi va haver sort, un cop més -perquè la policia tenia informadors entre els conspiradors, feia seguiments i punxava telèfons-, a la reunió del convent de les Escolàpies de Sabadell, el 8 de setembre de 1974. Hi va haver un balanç de 67 detencions, i Aragay organitzant amb les monges la coartada d’una trobada amb rerefons catòlic i compromís històric: Alfonso Carlos Comín havia de ser ponent. A ell es va deure en gran mesura el final de la “lluita ideològica” per convertir en ateus els que, si no, no haurien estat mai Cristians pel Socialisme.