El laboratori basc de la criminalització de l’independentisme
PeriodistaEl 12 de setembre del 1999 feia un any que s’havia signat el pacte de Lizarra-Garazi, les armes havien callat i començava a consolidar-se el camí de la distensió: la pau actual va començar allà. Arnaldo Otegi, de l’esquerra abertzale, i Joseba Egibar, del PNB, van ser les rúbriques més ben tintades d’aquell acord que ja és història. Per valorar-lo, els vaig reunir uns dies abans en format d’entrevista doble.
Passeig molt distès per la platja de la Concha, i un àpat de llarga sobretaula. Molts temes de conversa, i un que començava a ser extraordinàriament preocupant: a l’Estat hi havia incerteses davant la perspectiva d’una reivindicació independentista amb molt de share i no contaminada per la violència. Otegi la narrava en la primera persona del plural de qui assolia les màximes responsabilitats després de la detenció en bloc de la mesa nacional d’Herri Batasuna, inclosos els seus tres diputats, per haver difós un vídeo d’ETA que propugnava una “alternativa democràtica”. Egibar va explicar la “teoria de l’úlcera sagnant”, atribuïda al seu mentor, Xabier Arzalluz, segons la qual la violència d’ETA fa mal i és terrible per als familiars de les víctimes, però l’estructura de l’Estat la pot suportar. Un procés secessionista democràtic era un altre esquema, i els sectors més ultres sempre estarien disposats a sabotejar-lo.
Anys després, el 13 de gener del 2006, una font totalment oposada expressava uns arguments semblants. Una font del més alt nivell de la magistratura va citar amb noms i cognoms un prohom de la dreta més espanyolista que considerava més o menys que l’Estat era prou fort per fer front a ETA, però admetia que un secessionisme democràtic presentaria problemes.
El que va passar a partir de Lizarra va ser que, davant l’eventualitat de la fi d’ETA, calia prefabricar un terrorisme polític de laboratori que no tindria cap dels inconvenients de l’activista de bomba i pistola -no hi hauria més víctimes- però sí tots els avantatges que per als defensors més ultres de la unitat de la pàtria comporta criminalitzar un independentisme capaç de guanyar eleccions. La maquinària va començar a funcionar, i els primers a rebre van ser naturalment els més propers a ETA. Van posar fora de la llei dotze marques de l’esquerra abertzale fins a Sortu, el febrer del 2011. Però finalment Sortu, la marca número tretze, va ser legalitzada.
La doctrina del “tot és ETA” va afectar de ple l’esquerra abertzale, fins i tot quan més compromesa estava a posar fi a la violència, amb el foc amic punxat pels serveis d’intel·ligència fent la pinça. La repressió és prolixa. Són significatius els tancaments de dos diaris, Egin i Egunkaria, cops a la llibertat d’expressió i en el cas del director del segon, Martxelo Otamendi, cops també de la tortura en ser detingut. El macrosumari 18/98 es va cobrar 76 detencions, amb 47 condemnes, totes civils. El cas Bateragune va empresonar els arquitectes de la pau, entre ells Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usabiaga, que han complert sis anys i mig de presó.
El “tot és ETA” encara va anar molt més enllà del seu entorn: la contaminació ambiental d’una mena de terrorisme in vitro va enrarir la política basca. El lehendakariJuan José Ibarretxe, del PNB, i els socialistes Patxi López i Rodolfo Ares -posteriorment lehendakari i conseller d’Interior, respectivament- van ser citats a declarar per haver dialogat amb Batasuna, però al final la causa no va prosperar. El president del Parlament, Juan Mari Atutxa, i els membres de la mesa Gorka Knörr i Kontxi Bilbao van ser jutjats i condemnats a inhabilitació i multes del Suprem per haver-se negat a dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak.
L’extensió del terrorisme més enllà del significat del terme, que ve de la Revolució Francesa, travessa la història i acaba sent una denominació funcional primer contra qualsevol violència enemiga i després fins i tot per desacreditar i castigar adversaris en situacions de lesa democràcia. La llei de partits va ser segurament la restricció de drets més flagrant fins a aquell moment, el 2002, i la modificació del Codi Penal de l’any següent, després del pla Ibarretxe, amb penes per convocar eleccions o referèndums sense autorització de les Corts.
El 2005 el govern Zapatero va instar a eliminar el canvi d’aquest article, en una dinàmica que compaginava la persecució del delicte indiscutiblement criminal amb el diàleg per buscar solucions des de la política. És la via desitjada pel nacionalisme basc en general i per l’esquerra abertzale en particular, que sempre ha tingut telèfons vermells amb el PSOE, posteriors al GAL i al pla ZEN (Zona Especial Norte) del 1983, una estratègia d’antiterrorisme total inspirada en la CIA.
Confiar en el diàleg i en la política, i defensar-se acudint als tribunals europeus més sensibles a models garantistes. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va estimar que la mesa del Parlament Basc no havia tingut un judici just, i també va condemnar Espanya per no haver investigat les tortures a Otamendi.
