La via retòrica de Catalunya a l’Ulster

Fa vint anys a Belfast se signava la pau: eren els Acords de Divendres Sant, que el 1998 es va escaure el 10 d’abril. Vaig cobrir periodísticament el procés, però també vaig fer cròniques d’aquell Ulster que va donar significat al neologisme ulsterització. No, el que avui vivim a Catalunya no hi té res a veure, encara que la demagògia s’hi aboni.

El que passava allà és tan diametralment oposat que el símil en hipèrbole esdevé un cataclisme retòric, a l’altura de la sinècdoque d’anar reproduint una i mil vegades per la tele un contenidor cremant, per titular des de la postimatge que Catalunya s’encén i tipificar penalment de violent un sobiranisme que és pacífic. Forçar la retòrica per criminalitzar la democràcia.

El Nord d’Irlanda era un conflicte quotidià, la suma d’una guerra entre dos exèrcits, el regular britànic i la guerrilla de l’Irish Republican Army, amb el lacerant drama de víctimes, funerals, presos. Però també era la divisió entre dos territoris que s’odiaven en la dialèctica d’unionistes i republicans, disfressada per un antic contenciós entre catòlics i protestants. I, per tot arreu, una tensió que es passejava al costat de paracaigudistes britànics amb casc, fusells d’assalt i uniformes de camuflatge patrullant pels carrers de Belfast i Derry.

La presència militar entaforada en la rutina diària arribava al paroxisme dels controls mòbils, que podien tallar qualsevol carrer en qualsevol moment. I l’ skyline dels controls fixos en forma de torres de vigilància per tota la geografia, algunes de tan sorprenents com la de Crossmaglen, al bell mig de la plaça d’un poble de 1.500 habitants, d’habitatges unifamiliars generalment de dos pisos, molt per sota de l’alçada d’aquell pedestal culminat amb ulls prismàtics. Era la resposta d’arquitectura coercitiva a La balada de l’heroic comando de Crossmaglen, que cantaven al pub republicà quan havien tancat amb pany i forrellat la porta blindada, mentre es prenien unes pintes de cervesa negra els sniper at work, que, dibuixats en senyals de trànsit de perill, amenaçaven els soldats anglesos que pobres d’ells si entraven al poble.

A Belfast n’hi havia dos, coneguts com “els pubs de l’IRA”, als quals només entraven “socis” donant la contrasenya a un porter automàtic amb càmera. Franquejat l’acer, et trobaves dos vigilants amb metralleta. El més conegut és The Rock, perquè asseguren que va inspirar el cèlebre pub de contactes de la pel·lícula L’agenda oculta, de Ken Loach. Però el més autèntic és The Roddies, veritable santuari erigit sota el patronatge de Roddy McCorley, el rebel enforcat pels anglesos el 1789.

Totes les seus dels partits d’un costat i l’altre estaven protegides dels atacs contraris, però la protecció impactava més quan te la trobaves a la porta doble de la privacitat d’una casa: la porta convencional més una reixa de ferro colat. L’enfrontament no era només a primera línia; era -allò sí- una veritable fractura social a la rereguarda de dues comunitats amb fronteres per barris. No oblidaré quan, ja en la Pasqua de Resurrecció de la pau, vam creuar les “línies enemigues” per anar a un restaurant de l’elegant downtown de Belfast amb Tom Hartley, el número tres del Sinn Féin com a responsable d’organització, que no les tenia totes i va demanar una taula amb paret al darrere, accés a la sortida d’emergència i visió sobre l’entrada.

No, Catalunya per sort no és l’Ulster; ni tan sols és el País Basc, que, a redós de la pau que s’havia construït al castell de Stormont, va engiponar un Fòrum d’Irlanda per plantar a Lizarra la primera pedra de la seva pau. Però la demagògica malversació de la retòrica també fa aflorar la kale borroka, que arrossega el balanç de milers d’actes del “terrorisme de baixa intensitat” i que va arribar a ser incòmoda a l’esquerra abertzale, que trenava la distensió mentre els quintacolumnistes feien la seva feina bruta. La comparació entre l’independentisme català i ETA ja és directament la barroeria d’assimilar un moviment massiu i no violent a una avantguarda amb 849 morts i 2.472 atemptats.

Fa exactament vint anys l’unionista Ian Paisley i el republicà Martin McGuinness van ser capaços de dialogar i de fer la pau amb amnistia de facto dels presos. Jo els vaig veure junts, vam parlar força, i la rèplica del Titanic no es va enfonsar com l’original, bromejava el negociador britànic Robert Crawford. Ara que ja no hi són, em queda una vella emoció i la recança que tampoc en el cantó positiu hi tenim paral·lelismes.

Etiquetes