Condemna doble

A més de devaluar el Procés, la sentència no resisteix la temptació d’enviar un avís per a navegants

A banda del seu resultat, una de les coses que més criden l’atenció de la sentència del Procés és la necessitat que té de condemnar el mateix projecte polític per la independència. El Tribunal Suprem no qüestiona l’independentisme com a ideologia però banalitza la consistència del Procés i no té cap mena de dubte a titllar-lo de “quimera”, de muntatge construït per uns líders polítics que sabien que era inviable. La sentència fa una condemna moral i política dels impulsors del Procés i presenta els ciutadans catalans com a víctimes del que no seria agosarat qualificar, seguint la lògica de la sentència, com una gran estafa ciutadana. Darrere la promesa de la independència no hi hauria res més que la voluntat de pressionar el govern de l’Estat per negociar.

Sobre les dificultats que el Procés acabés prosperant per la via unilateral ja he tingut ocasió d’escriure'n diverses vegades, també en aquest diari. A banda dels problemes per reeixir, la via unilateral podia generar també molts riscos, com malauradament hem pogut comprovar. Certament, hi ha una part de responsabilitat política que ens pertoca entomar i que algun dia caldrà afrontar amb serenor, perquè la judicialització encara no ha permès fer-ho.

Però no és això el que m’interessa destacar avui, amb la sentència encara calenta. El que m’interessa destacar és la prepotència i la incoherència del Tribunal Suprem quan, per una banda, no pot resistir la temptació de qualificar el Procés com una obra pròpia d’aficionats i, per l’altra, aplica el dret amb especial rigor al que sembla que només era una mena de performance. El tribunal no es mossega la llengua quan diu que el que va succeir a Catalunya la tardor de 2017 (el 20-S i l'1-O inclosos) no va arribar mai a posar en risc l’Estat. Destaca que n’hi va haver prou amb la publicació al BOE de les mesures de l’article 155 de la Constitució per desactivar aquest risc i que l’Estat va mantenir en tot moment el control de la força militar, policial, jurisdiccional i fins i tot social.

El Tribunal Suprem reconeix que l'Estat no va haver d'adoptar mesures extremes, però no en treu les conseqüències lògiques, com considerar altres tipus delictius menys greus

La sentència vol deixar clar que el Procés no va fer perillar la integritat territorial d’Espanya ni va posar l’Estat en situació de ser desbordat en el seu funcionament normal. Però aquest interès per devaluar el Procés porta el Tribunal Suprem a cometre un gran error que debilita els arguments de la sentència. Si el que va passar no va comportar cap risc real i efectiu, per què els fets es penalitzen com una sedició? No hi ha aquí una clara incoherència i una gran desproporció? El delicte de sedició no és un delicte qualsevol. És un delicte molt greu que només hauria de ser apreciat quan una situació considerada com un aixecament tumultuari tingués les característiques idònies per fer trontollar l’Estat, és a dir, ser un aixecament violent o amb prou capacitat d’intimidació o amenaça per vèncer la resistència de les institucions estatals.

El Tribunal Suprem diu que aquest aixecament es va produir per impedir l’aplicació de les lleis i obstaculitzar el compliment de les decisions judicials, però no s’esforça a valorar la intensitat i la idoneïtat dels fets per obtenir un resultat com el que exigeix un delicte tan greu com és el de sedició. La sentència banalitza la sedició i crea de retruc un problema nou per les conseqüències que pot tenir sobre el futur exercici de drets fonamentals com els de reunió o manifestació. Una pèrdua de qualitat democràtica gens menyspreable.

Tradicionalment, els penalistes espanyols s’han emmirallat en la doctrina alemanya. I és bo recordar que aquesta doctrina, incloent-hi la jurisprudència del Tribunal Suprem d’aquell país, exigeix que l’aplicació dels tipus delictius més greus contra l’ordre públic es fonamentin en fets que tinguin la capacitat suficient per generar un veritable risc de capitulació dels òrgans constitucionals; és a dir, que aquests fets tinguin prou entitat perquè la pressió que generin faci que un govern conscient de la seva responsabilitat es pugui veure forçat a inclinar-se davant l’exigència dels que s’aixequen tumultuàriament. Una situació que no es dona, òbviament, quan l’Estat és capaç de resistir la coacció a què es veu sotmès i pot fer-hi front sense necessitat d’adoptar mesures extremes. El Tribunal Suprem ho reconeix, però d’això no en treu les conseqüències lògiques que n’hauria de treure, com seria, si fos el cas, considerar altres tipus delictius de protecció de l’ordre públic menys greus que la sedició. A més de devaluar el Procés, la sentència no resisteix la temptació d’enviar un avís per a navegants. Sembla que vol imposar una doble condemna i això permet especular sobre com i en quin grau planen sobre la seva argumentació la raó de dret i la raó d’estat, a més d’una poc dissimulada voluntat d’escarni.