Cap on anem?

Cal treballar per articular un escenari que permeti superar les ferides que ha deixat el Procés

Quim Torra i Pedro Sánchez al Palau de la Generalitat el 6 de febrer de 2020. / PERE VIRGILI
ANTONI BAYONA
ANTONI BAYONA Professor de dret a la UPF i ex lletrat major del Parlament

Finalment ha acabat per esclatar el conflicte larvat que durant tota la legislatura ha marcat les relacions entre el dos principals partits independentistes catalans. No és un conflicte nou, sinó de llarg recorregut, com tothom sap. La crònica divisió en el si de l’independentisme ha estat un llast per al desenvolupament del Procés i ha tingut molt a veure amb la presa d'unes decisions que no han estat precisament les millors per tirar endavant un projecte tan ambiciós, però també tan difícil i complex, com és assolir que Catalunya esdevingui un estat independent.

A finals d’agost vaig escriure un article en aquest mateix diari ( " Turning point") en el qual deia que la via unilateral cap a la independència havia fracassat. Un cop passats més de dos anys des de la declaració d’independència, no em sembla que aquesta afirmació sigui gratuïta vist el resultat que tenim. Catalunya no és un estat independent, els líders del Procés són a la presó o a l’estranger i, mentrestant, la política catalana és presonera d’una situació que la tenalla en perjudici de la governabilitat del país.

El resultat de les eleccions del 21 de desembre de 2017 (les de l’article 155) va permetre reeditar la majoria independentista al Parlament. Des de llavors hem viscut una situació estranya i ambigua, en la qual s’ha volgut mantenir viva l'èpica del Procés a l’espera de nous esdeveniments incerts. El judici per l'1-O hi va ajudar molt. Tanmateix, això no ha contribuït a res positiu i tangible. Aquesta legislatura, la fi de la qual ja ha estat anunciada, ha estat carregada de gestos simbòlics i poc més. Portem massa temps així i no ens convé continuar en aquest escenari tan poc productiu. En les noves eleccions ens hi juguem molt.

Aquesta legislatura, la fi de la qual ja ha estat anunciada, ha estat carregada de gestos simbòlics i poc més

El decantament del Procés cap a la unilateralitat el va situar en la línia del conflicte frontal amb l’Estat. Molta gent creu que no hi havia cap altre camí. Jo no hi he estat mai d’acord, entre altres coses perquè Catalunya no tenia pràcticament cap element a favor per guanyar aquesta confrontació i sí molts en contra. La política no es pot fer només des de les emocions, ni des de la convicció de la raó i la justícia del que defensem. Com diu el gran historiador Jaume Vicens Vives, Catalunya ha tingut sempre problemes amb la idea del que significa el poder i aquest dèficit ha portat a menystenir la força de l’Estat. Un estat que no és només un govern, sinó un aparell de poder molt més complex.

La resposta de l’Estat al Procés ha estat desproporcionada i ha posat en evidència les greus mancances que té Espanya des del punt de vista democràtic i de l’estat de dret. Però això no ha ajudat gaire Catalunya, perquè el Procés portava plom a les ales des que es va enlairar amb un suport social insuficient i menystenint el valor de les lleis. Amb aquest bagatge no és estrany que no hagi tingut cap suport internacional, malgrat els èxits puntuals assolits a nivell de la justícia europea.

Ja és hora de trencar aquest cercle viciós. L'acabament de la legislatura posa en relleu dues maneres d'encarar el futur. La de continuar mantenint un conflicte que difícilment podem guanyar i que ens pot abocar a més frustració, o bé la d'assumir que el Procés s’ha acabat tal com el coneixem i que la independència s'ha de promoure i defensar per mitjà d'una estratègia diferent i més realista. Una estratègia més perseverant i intel·ligent. Plantar cara a l’Estat i desobeir ja sabem què comporta quan la correlació de forces no és propícia. Confiar en l'estratègia de la dignitat i el victimisme davant la injustícia no serveix de gran cosa davant d'un adversari tan poderós. 

No s'ha de renunciar a res, però sembla que ja és el moment del pragmatisme i de posar fil a l'agulla per sortir d'una situació de la qual nosaltres mateixos som els principals perjudicats i aprofitar les oportunitats que ens ofereix l’únic govern de l’Estat que ens pot donar una mínima capacitat d'interlocució. Ara cal treballar per articular un escenari que permeti superar les ferides que ha deixat el Procés (singularment, la situació dels presos), buscar vies alternatives per promoure el projecte de la independència i aprofitar-ho mentrestant per bastir un acord polític que, des del mutu reconeixement, permeti fer un salt qualitatiu en el nostre estatus polític. Molt em temo que no tenim alternativa entre això o res, almenys fins que el projecte independentista no tingui un suport social hegemònic que avui no té.