Catalunya i la revolució del coneixement

Si definim coneixement com a sinònim de saber , com a resultat de l'aplicació de la raó, el mètode empíric en l'estudi de la realitat i la manera d'explicar-la, convindrem que des de l'origen de la humanitat el nivell de coneixement assolit ha marcat definitivament el desenvolupament. És a dir, com s'han relacionat les comunitats entre elles mateixes i com s'ha exercit -per què no dir-ho- el poder entre les civilitzacions.

Avui d'això en podríem di r senzillament ser competitius . Aquesta va ser l'aposta europea, fa més o menys una dècada, en la declaració de Lisboa, on es constatava que -davant el repte global- Europa difícilment podria competir amb una economia basada en recursos naturals o en els costos en l'organització del treball, però sí amb una economia basada en el coneixement i en el valor afegit: oferir el que ningú més no sap fer o fer-ho els primers.

Així doncs, seran competitius aquells països que prenguin les decisions necessàries per tenir una economia basada en el coneixement. ¿I on és Catalunya davant d'aquest repte? ¿Estem en condicions de participar en aquest procés?

És evident que al segle XIX vàrem estar en condicions de participar en la Revolució Industrial. Catalunya va ser l'únic país del món que va participar en el procés sense tenir recursos naturals de cap tipus. La nostra força, la nostra palanca de canvi, van ser el talent, els recursos humans i la creativitat. Catalunya va fer un gran salt, va ser la gran diferència catalana en contraposició a una Espanya decadent, en estat de xoc per la pèrdua colonial, que no era capaç de reaccionar davant el que passava al món i, per tant, es convertia també en un gran llast per a Catalunya. I, malgrat tot, ens en vam sortir amb tota la força d'una renaixença econòmica, cultural i nacional.

Ara la història ens situa en una cruïlla molt similar. Afrontem una crisi econòmica global, amb una alta volatilitat dels mercats i en què no tots els sectors sobreviuran: n'hi haurà que en sortiran reforçats i d'altres que desapareixeran. En aquest context tan inestable el que és segur és que sobreviuen i creixen aquells sectors intensius en coneixement, i Catalunya té el potencial per esdevenir el pol de coneixement més important del sud d'Europa, lluny també d'una Espanya decadent, obsessionada per la unitat territorial i segrestada per una direcció política de mentalitat rància i funcionarial.

Un indicador rellevant són les concessions econòmiques atorgades pel Consell Europeu de Recerca, els fons més competitius amb què Europa distingeix els millors científics del continent. Així doncs, el 65% de les concessions que arriben a l'estat espanyol són per a Catalunya, i si el càlcul el fem per milió d'habitants, Catalunya és el tercer país de la Unió Europea i al davant hi tenim només Suècia i els Països Baixos. Això, entre altres raons, ha estat possible gràcies a les estructures d'estat en ciència que el govern de Catalunya va impulsar fa més d'una dècada:

Primer. Una política molt clara de captació i retenció de talent competitiva i oberta al món.

Segon. Una xarxa de centres de recerca d'excel·lència de la Generalitat amb un grau d'autonomia absoluta en les polítiques d'orientació científica, recursos humans i administració econòmica, i una cultura d'avaluació amb conseqüències lluny del model burocràtic, funcionarial i intervencionista espanyol.

Tercer. Un sistema de dotze universitats orientades a la recerca que lideren el sistema espanyol malgrat que no poden exercir plenament tot el seu potencial per l'encotillament legislatiu de l'Estat.

Quart. Una xarxa de grans infraestructures de recerca que, més enllà de la seva evident importància de servei per al sistema, fixen quina és la prioritat en l'àmbit de la ciència als pressupostos públics.

Els reptes en els propers mesos són, d'una banda, aprovar al Parlament de Catalunya la primera llei de la ciència catalana, que ha de blindar el model propi, i, de l'altra, seguir desenvolupant els eixos de la reforma universitària. Aquesta darrera, engegada ara fa dos anys, defineix l'estratègia de l'oferta acadèmica i el model propi acadèmic de professorat a través del nou programa Serra Hunter -un fort instrument de captació i retenció de talent-, i impulsa el programa d'internacionalització del nostre sistema per donar-nos visibilitat al món. Aquest conjunt d'elements té per objectiu assolir un nou model universitari català que esdevingui el motor principal de desenvolupament econòmic i social a Catalunya.

Tot això cal abordar-ho juntament amb un altre repte immens de país: la capacitat de transferir massivament el coneixement generat pel nostre sistema al teixit productiu, i afavorir que les nostres empreses vegin en la innovació la gran palanca competitiva.

Després de més d'un segle de la nostra incorporació a la revolució industrial, ara cal que ens incorporem a la del coneixement i que d'aquesta manera consolidem també aquesta necessària segona renaixença que ha de permetre a Catalunya esdevenir un nou estat. Un estat on el coneixement sigui la palanca de canvi en un procés necessari de regeneració política, social i econòmica. Podem fer-ho!