Publicitat
Publicitat

Eleccions a la romana

Al’antiga República romana (510 aC - 27 aC) dedicar-se a la política era tot un honor. El cursus honorum (“la cursa dels honors”) era el nom que rebia precisament la trajectòria que havia de seguir tot individu que volia ocupar un càrrec públic (magistratura), en principi de manera altruista, sense cobrar.

Per arribar al càrrec suprem (cònsol), calia haver passat per totes les magistratures anteriors: qüestor (responsable del tresor públic), edil (gestor municipal), pretor (equivalent als nostres jutges) i censor (encarregat d’elaborar el cens de la ciutat i de vetlar pels bons costums). Tots aquests càrrecs eren exercits per dues o més persones alhora. Si es volia ocupar la mateixa magistratura un altre cop, havien d’haver passat cinc anys des de l’última vegada.

El lema de la República era S.P.Q.R., és a dir, Senatus Populusque Romanus (“el Senat i el Poble Romà”). Es tractava, però, d’un sistema de govern elitista en què el poble poc tenia a dir. A les eleccions a les magistratures, que solien ser cada any, només podien votar aquells homes que tenien la ciutadania romana -les dones, els esclaus i els estrangers, per tant, en quedaven exclosos-. En canvi, per al Senat, que era l’autèntic poder, no hi havia eleccions -els seus membres eren exmagistrats.

A Roma no existien els partits polítics tal com els entenem avui dia. La societat, amb tot, es dividia entre optimates -aristòcrates- i populares -defensors de les classes baixes-, que amb el temps trencaren el monopoli polític dels primers. Vint-i-quatre dies abans de les votacions, un dels dos cònsols convocava les assemblees o comicis corresponents, on es feia pública la llista dels candidats acceptats. Els mítings estaven prohibits, atès que la facultat de convocar el poble en assemblees era un privilegi exclusiu dels magistrats en actiu. Així doncs, l’única manera que tenien els candidats d’adreçar-se als seus conciutadans era acudir diàriament al fòrum, el centre de la vida política, jurídica i social de l’ urbs.

Candidats impurs. La petició del vot es visualitzava a través de la prensatio (“encaixada de mans”), tècnica encara vigent. Per a l’ocasió, els aspirants, que no podien estar implicats en cap procés judicial, havien de canviar la seva habitual toga per una de blanca ( candida ) -d’aquí ve la paraula candidat -. Amb aquest canvi de vestimenta es manifestava públicament la puresa i l’honradesa que s’esperava dels homes públics -no sabem si avui alguns candidats superarien aquesta prova del cotó fluix-. En les seves compareixences públiques, tot i que estava prohibit per llei, era habitual que els candidats es fessin acompanyar d’un seguici d’incondicionals pagats, els quals els aclamaven i escalfaven l’ambient.

Una altra pràctica igualment penada per llei, però àmpliament estesa, era fer-se acompanyar d’un esclau anomenat nomenclator, paraula derivada de nomen (“nom”) i de calo (“anunciar”). Es tractava d’un individu que coneixia molt bé els habitants que hi havia en una ciutat tan populosa com Roma. En els actes públics, sempre xiuxiuejava al seu amo el nom i algunes dades biogràfiques de les persones amb qui es creuava. D’aquesta manera, el candidat quedava com un senyor mostrant una familiaritat prou convincent amb gent que li era aliena. Amb el temps, la paraula nomenclator deixaria de ser el nom d’un esclau per al·ludir a un llistat de termes d’una determinada especialitat.

En les campanyes electorals romanes els candidats no havien d’exposar cap ideologia ni programa polític. Tan sols havien de passejar-se per demanar el vot. Tanmateix, per guanyar, més que ser convincents amb la paraula era més afectiu que cada aspirant tirés mà de la seva xarxa de relacions personals. Calia que recordessin que els favors fets havien de ser tornats en forma de vot. Fou així com el do ut des (“et dono perquè tu em donis”) de l’àmbit religiós acabà essent igualment vàlid per a la política.

Eleccions corruptes. Inevitablement les eleccions romanes es veren tacades per la corrupció. Tot sovint, per tal de captar vots, es recorria a mitjans il·legals com ara el suborn amb diners, banquets o regals. D’aquí que el mot ambitus per referir-se a l’acció de buscar votants “passejant-se al seu voltant” donés la paraula ambició amb el significat de desig de tenir alguna cosa. A pesar que les magistratures no eren remunerades, els polítics tampoc no dubtaren d’aprofitar-se dels seus càrrecs. N’és un bon exemple Juli Cèsar, que l’any 69 aC, essent qüestor a Hispània, amassà una gran fortuna gràcies a les seves males arts amb la població local. Anys més tard això li va permetre no només comprar voluntats a Roma, sinó també finançar les seves campanyes militars a les Gàl·lies, on alhora incrementà el seu patrimoni a costa dels botins de guerra.

Un altre mandatari que va treure partit del seu estatus fou Gai Verres. L’any 73 aC, mitjançant pràctiques poc decoroses, aconseguí ser elegit governador de Sicília. Després, saquejà sense miraments aquesta província, rica en recursos, per la qual cosa fou denunciat pels seus habitants. El seu acusador, Ciceró, va dur el cas d’una manera tan brillant que Verres es va veure obligat a exiliar-se fins i tot abans de conèixer la sentència.

A partir del segle II aC s’establí que els sufragis fossin escrits i secrets. Fins aleshores, en ser el vot oral o a mà alçada, el candidat podia controlar millor la compra dels seus electors. Tanmateix, a la pràctica la nova mesura resultà inútil. Existiren mecanismes de pressió indirecta, com l’entrega abans de la votació de tauletes de vot ja escrites amb el nom d’un determinat candidat. Encara avui, en cada cita amb les urnes, també hi sol haver sospites que algun vot de gent gran o amb una greu deficiència mental hagi estat manipulat. No deixen de ser sorprenents, doncs, els paral·lelismes amb l’antiga Roma que guarden les nostres campanyes electorals. Tal com ens recorda tristament la traducció llatina de l’Eclesiastès bíblic, Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”).

Riure, malgrat tot