OPINIÓ

Resignau-vos!

La major victòria dels sistema capitalista és la resignació ciutadana. Hem començat aquest 2018 amb molt mals auguris. Els preus no aturen de pujar: l’habitatge, el llum, el gas butà o els contractes de telefonia mòbil. I, mentrestant, el mercat laboral continua igual de precari. A l’horitzó, les pensions no estan garantides. Ofegats i amb la consciència obrera aniquilada, ningú ja no protesta per por que tot vagi a pitjor. Fins i tot fa peresa. Enmig d’aquest escenari tan desolador, convé omplir-nos de coratge amb el famós discurs antisistema que fa denou anys pronuncià Julio Anguita, un dels primers indignats de la política espanyola. A Youtube no para de sumar visites.

Al seu moment l’excoordinador general d’Izquierda Unida fou titllat de romàntic. Anguita, però, historiador de formació, es feia respectar. Tenia 'auctoritas'. No era un encantador de serps. Parlava des de l’honestedat i la coherència. Amb la seva vehemència tan característica, sacsejava consciències, deia veritats com a punys. Avui per desgràcia les seves profecies ja són una realitat i fan empegueir una esquerra anul·lada per una dreta del tot desbocada. Són els efectes de la resignació, que l’antic dirigent comunista denuncià el 1999 a Cáceres en la conferència 'Alternativas al Neoliberalismo, la izquierda con Saramago'. 

“La resignació –deia Anguita– és com una droga que dorm la gent. Té moltes causes. Per exemple, és filla d’un discurs totalitzador que ens diu que no hi ha més veritat que la competitivitat; l’economia ha de créixer constantment, no importa que es contamini l’aire, l’aigua [...]. Allà tenim la televisió, els concursos degradants, la vida de personatges populars, la literatura d’evasió. Les imatges ens ensenyen com de bé vivim encara que mai ho observem amb els propis ulls. El discurs oficial baixa des dels poders públics, des de les sentències dels tribunals, des de les càtedres, des dels mitjans de comunicació. És el discurs que diu que `no hi ha alternativa’”.

L’exlíder d’IE es mostrava profundament decebut amb els intel·lectuals d’esquerra, a qui acusà de falta de compromís cívic: “Els pobles, quan tenen problemes, no són rebels. Qui ha de menjar tots els dies no pot permetre’s el luxe de perdre el lloc de feina per un acte de rebel·lia. La rebel·lia sempre ha sorgit d’aquells que menjaven tots els dies i d’aquí la gran culpabilitat de molts intel·lectuals espanyols que, menjant tots els dies, no han estat capaços de dir basta a aquesta situació de degradació”.

Per Anguita, “la resignació cau sobre un poble que s’adona, o no vol adonar-se, que anam cap enrere, arribant a quotes pròpies del segle XIX; el poble veu que aquella Seguretat Social per a tots o que el subsidi d’atur va baixant contínuament en contra de la Declaració Universal dels Drets Humans o de la pròpia Constitució”. El clarivident polític andalús recordava que un dels èxits dels sistema americà és aconseguir que el pobre se senti culpable de la seva situació: “És la filosofia calvinista, filla del protestantisme: ‘tu ets culpable de la teva situació, no has estat capaç de triomfar en aquesta societat que dona oportunitats a tothom. Aleshores, l’oprimit, l’esclau, es tira a sobre la culpabilitat. És perfecte el domini del poder, el qual ja no es basa en la força, en la coacció, sinó en un domini molt més terrible, el domini de la ment”.

Qui fou conegut com 'el califa rojo' durant el seu pas per la batlia de Còrdova (1979-1986) considerava que un dels drames de l’actual societat conformista és l’homogeneïtzació mental: “Avui els nostres escolars i universitaris aprenen la cultura del SÍ o NO, pròpia de les computadores, evitant la varietat de colors que hi ha a la vida. No se cerca l’ésser humà pensant, capaç del dubte, de la inquietud; se cerca l’esclau sense pensament [...]. Volem pobles de morts vivents, que s’estimulin pel darrer partit del Barça-Madrid o per la darrera història d’un comte. Això és `escapisme’, droga. S’ha de sedar el pensament, aniquilar l’esperit crític i, per tant, fomentar la resignació i la frivolitat”.

Davant la tirania del credo únic i del discurs políticament correcte, Anguita apel·lava a la rebel·lia, una paraula avui tabú: “La rebel·lia no és un gest altisonant, no és un insult, no és una pedrada o una mala contestació [...]. La rebel·lia és un crit de la intel·ligència, de la voluntat [...]. És bell lluitar i fins i tot morir per això, perquè un dia igualment morirem. Però morim almenys lluitant per un ideal noble i no consumint-nos com un braser [...]. `Aixeca’t i pensa’ és allò més revolucionari que he sentit mai a la meva vida”.

Denou any després d’aquest discurs tan alliçonador, és trist constar que la resignació continua igual de present en les nostres somortes i acrítiques vides. De l’“Indignau-vos” de l’espasmòdic 15-M hem passat al “Resignau-vos”. La revolució s’ha transformat en apatia. Abduïts tristament per la sensació d’impotència, el sistema ha aconseguit que les nostres paraules preferides siguin “amen” i “tanmateix”. El naufragi de la humanitat no pot ser més estrepitós.

www.antonijaner.com

Etiquetes