Totes les nacions s’alimenten de mites. En aquesta tasca, però, l’espanyola pot arribar a límits molt grotescos. Ja ho advertí el 1938 George Orwell a ‘Homenatge a Catalunya’, un llibre en què l’escriptor britànic narrà la seva experiència durant la guerra civil: “Ja de jove m’havia fixat que cap diari conta mai amb fidelitat com succeeixen les coses. Ara bé, a Espanya vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent [...]. En realitat, vaig veure que la història s’escrivia, no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó des del punt de vista del que hauria d’haver passat segons les diferents ‘línies de partit’ [...]. Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que fins i tot la idea de veritat objectiva desapareix del món”.
Vuitanta anys després, en ple procés català, Orwell podria subscriure la mateixa cita pel que fa a un nou mite de l’espanyolisme que avui enarbora un desbocat Ciudadanos: la convivència està en perill per culpa del suposat adoctrinament en l’odi cap a Espanya que practiquen els professionals de l’escola pública en català. A les Balears, els subalterns de la crispada formació taronja, Xavier Pericay i Olga Ballester, tampoc no han dubtat a atiar una polèmica que, tanmateix, el nacionalespanyolista José Ramón Bauzá ja va perdre estrepitosament.
Amb Cs, la distopia que reflectí Orwell a la seva novel·la ‘1894’ ja s’ha fet realitat. Diputats com Albert Rivera o Toni Cantó s’erigeixen en portaveus del ‘ministeri de la veritat’ i, amb una ‘neollengua’ pròpia, manipulen la realitat d’acord amb els seus interessos patriòtics. Així, els docents ‘infectats de catalanofília’ són acusats d’ “abusar intel·lectualment” de menors, de rentar-los el cervell.
Un militant combatiu contra tanta demagògia és el professor barceloní Xavier Díez, autor de l’interessant bloc ‘Espai de dissidència’. “Si es fessin –assegura– proves PISA sobre cinisme polític, Espanya encapçalaria la llista, i alguns dels líders i ideòlegs de Cs passejarien pel món com els gurús influents, com els finlandesos del populisme fent conferències arreu sobre com atacar un col·lectiu tan respectat com els docents”.
És curiós veure com Ciudadanos sobredimensiona el paper d’adoctrinadors dels professors. Díez, però, assegura, però, que la seva influència és més aviat limitada: “El sistema educatiu, contràriament al que molts pensen o somien, no té la capacitat de modelar els marcs mentals dels nostres alumnes. Tots aquells que ens hi hem dedicat durant anys, no triguem a saber que hi ha agents molt més poderosos que l’aula: la família, els mitjans de comunicació, l’star system, els amics, i, sobretot, la realitat immediata. La majoria de l’independentisme organitzat és fornit per gent que va conèixer l’escola franquista i que va ser escolaritzada en ‘la lengua del imperio”.
Certament, els nins i els adolescents no són caps buits. No es creuen tot el que els diuen els docents, encara que siguin veritats científiques. Sempre sol pesar més la informació que els arriba del seu entorn més proper. En són una bona prova els joves jihadistes dels atemptats a Catalunya de l’agost passat. La veu adoctrinadora del seu imam anul·là la dels professors ‘catalanistes’.
La neutralitat ideològica en l’ensenyament no existeix. El pensament políticament incorrecte és imprescindible per fomentar el tan desitjat esperit crític. En qualsevol cas, allà on de veritat, en paraules de Cs, hi ha “corrupció intel·lectual” amb menors és a les escoles concertades catòliques, que pagam tots nosaltres. D’elles, però, el partit d’Albert Rivera no en diu res perquè el que realment interessa és recuperar l’anhel recentralitzador de l’exministre Wert d’“españolizar a los niños catalanes”.
L’adoctrinament no és el problema de l’educació. Sens dubte, fan molt més mal les retallades pressupostàries, les ràtios elevades amb alumnes amb necessitats educatives especials o l’abandonament escolar provocat pels cants de sirena del sector turístic. Tota la resta són mentides, mites, al servei del nou patriotisme ibèric de Cs, que compta amb la complicitat del periodisme d’Estat i de l’esquerra intel·lectual.
En defensa de l’ortodòxia espanyolista, el partit taronja s’ha sabut apropiar bé del franquisme sociològic que, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, cap partit de la modèlica Transició s’ha preocupat d’extirpar. Les acusacions d’adoctrinament són la millor arma per acabar de sotmetre les colònies sospitoses de ser poc espanyoles.
Mentrestant, aquesta setmana el món ha tornat a deixar en evidència #Francoland. Durant aquest gener, més de 400 instituts d’Estats Units faran un dels debats més importants del curs acadèmic. Hauran d’argumentar a favor o en contra de la següent pregunta: “Espanya ha de concedir la independència a Catalunya?”. A les nostres escoles, aquest debat del tot ‘adoctrinador’ ja seria tipificat com a delicte d’odi per aquells que més odi es dediquen a atiar de manera tan irresponsable.
