OPINIÓ

Els nous genets de l’Apocalipsi

Els nous genets de l’Apocalipsi ja estan a punt per fer sonar les seves trompetes, de so eixordador. Desallotjat de la Moncloa a causa de la ferum de corrupció, ara el PP, amb l’ajuda dels seus fills taronges, actuarà sense pietat amb els seus botxins. El flamant govern de Pedro Sánchez no gaudirà ni de cent dies de gràcia. Pot més l’esperit de venjança que el sentit d’Estat.

Quan perd el poder, l’esquerra és més propensa al caïnisme. La dreta, en canvi, lluny de fer autocrítica, es recrea en el que els politòlegs anomenen l’estratègia de la crispació. És la que ja va posar en pràctica Aznar com a cap de l’oposició de 1993 a 1996, i el PP de Rajoy després de la traumàtica derrota de 2004. Es tracta de deslegitimar l’adversari per recuperar el poder el més aviat possible. Per assolir aquest objectiu tot s’hi val: exabruptes, mentides, calúmnies, humiliació, cinisme i demagògia.

Per sorpresa de tothom, ara els socialistes han reviscolat gràcies a una moció de censura avalada per PNB, ERC i el PDECat, Compromís, Bildu i Nova Canàries. De sobte, s’ha rebaixat la tensió ambiental, que ja era del tot insuportable. Sánchez, a qui alguns ja han batiat com el president de la “distensió”, ha promès diàleg amb Catalunya. Els catalans se n’alegren amb contenció. No debades, no poden ser molt optimistes, vist que un dels principals flagells contra l’independentisme, Josep Borrell, és el nou ministre d’Exteriors.

Els sobiranistes tampoc no obliden que l’actual omnipotent secretari general del PSOE té un passat preocupant. Havent donat suport al 155, fa un mes proposà modificar el delicte de rebel·lió amb la intenció que la seva aplicació no es vinculi només a la violència. I més recentment assegurà que el nou president de la Generalitat, Quim Torra, és “el Le Pen de la política espanyola”.

Sánchez, doncs, representa un nou tarannà, però el discurs respecte a Catalunya és el mateix. Ja li ho va recordar fa uns dies un dels seus antics barons, Juan Carlos Rodríguez Ibarra: “L’independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP”. Tanmateix, fora de les qüestions nacionals, sí que és cert que l’arribada dels socialistes a la Moncloa és una bona notícia. Tot i el seus errors, a Espanya les grans transformacions socials s’han produït gràcies al partit de la rosa. La sanitat i l’educació pública, la Llei de la dependència, la Llei de l’avortament, la Llei d’igualtat, la Llei de la memòria històrica i la del matrimoni homosexual són només algunes de les importants fites que s’assoliren amb els laments de fons dels catastrofistes de sempre.

Atacat pel procés català, el PP de la corrupció, de la llei mordassa, del “Novio de la muerte” i de la inhumana reforma laboral s’havia proposat eclipsar la seva mediocritat política enarborant la bandera de l’excitació identitària. Ciutadans aprofità l’ocasió per matar el pare amb un discurs més falangista. Ara, desemparats, ambdós partits no dubtaran a recórrer de bell nou a la bronca constant contra qui s’ha atrevit a profanar el seu poder. El desgast passarà també per tornar a invocar el fantasma de la inestabilitat econòmica.

L’objectiu d’aquesta estratègia de la crispació és crear una atmosfera d’alarma social permanent que garantesqui la lleialtat dels votants de dretes i desmobilitzi l’esquerra. Així, en paraules d’un defenestrat Rajoy, el nou executiu de Sánchez, de tan sols 84 diputats, es presenta com un “govern Frankenstein”, que portarà la gloriosa Espanya al llindar de l’abisme.

Ara, sens dubte, s’obre un nou horitzó ple d’oportunitats, però també d’incerteses i de miratges en relació amb la qüestió catalana. És el moment de fer política i no d’escarmentar el dissident. Cal parlar per sortir del pedregar. I, per evitar que l’ambient s’intoxiqui més, serà imprescindible crear un cordó sanitari al volant dels nous genets de l’Apocalipsi, sempre assedegats de venjança i odi.

Tanmateix, davant les demandes independentistes, està per veure si Sánchez serà capaç de superar l’estèril ofuscació hispànica i s’atrevirà a recuperar el full de ruta traçat el 1974 a Suresnes. En aquell mític congrés celebrat als afores de París, el PSOE es preparà per a la Transició amb unes proclames que avui sonen del tot il·lusòries: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español”.

www.antonijaner.com

Etiquetes