ENTREVISTA

Antoni Bassas : “Encara tenim una cultura democràtica justeta”

El periodista participa dimarts a les 18 h en la xerrada 'Periodisme i poder' al Consell de Mallorca

Antoni Bassas (Barcelona, 1961), director adjunt del diari ARA, acaba de guanyar el 50è Premi Josep Pla per les seves memòries periodístiques amb 'Bon dia, són les vuit!' (Destino). Ja fa deu anys que deixà el programa 'El matí de Catalunya Ràdio' per discrepàncies amb la direcció. Aleshores, després de catorze temporades de lideratge absolut, ressonaren amb força les declaracions del diputat del PSC al Parlament Joan Ferran. En una entrevista, el dirigent socialista havia dit que calia “arrencar la crosta nacionalista” dels mitjans públics catalans per garantir-ne la neutralitat.

Al llibre, Bassas insisteix que “a qui més poder té, més se li ha d’exigir”. Ara, mirant cap enrere, partint d’aquesta premissa, lamenta haver tolerat massa vegades al president Pujol la seva mítica frase “Això no toca!”. El periodista participa dimarts a les 18 h en la xerrada 'Periodisme i poder' al Consell de Mallorca.

Fa deu anys, en antena, us vàreu acomiadar de l’audiència amb les se güents paraules: “No vull pensar en conxorxes. Si la classe política catalana no aguantés un programa com aquest és que tindríem una cultura democràtica justeta”. Encara tenim una cultura democràtica justeta?

Sí, continua sent justeta. Amb tot, han canviat les formes i els nivells en què la societat va situant allò que considera acceptable i allò que no ho és. La gent s’ha adonat que les raons econòmiques són més poderoses que la sobirania popular. Si parlem de Catalunya, hi ha el clar convenciment que allò que s’anomena règim del 78 és essencialment un repartiment de poder entre el PP i el PSOE. Actualment tenim una extensa presa de consciència de la societat que passa per les dones (ho veim aquests dies), el 15-M, el procés per a la independència de Catalunya, la protesta que hi va haver a Mallorca pel TIL. De cop i volta hem vist gentades al carrer que mai no ens hauríem imaginat que podrien sortir. Per tant, la cultura democràtica continua sent justeta, però la diferència és que ja són milions les persones que se n’adonen i hi cerquen una solució, però no perquè es vulguin carregar la democràcia, sinó perquè la volen perfeccionar.

Les xarxes socials han possibilitat aquesta presa de consciència social?

Absolutament, perquè les xarxes socials han permès que tothom sigui emissor i receptor alhora. Han abaratit l’accés a la difusió massiva, han posat en peu d’igualtat els actors de sempre amb nous actors. Això no vol dir que el que faci tothom sigui periodisme. Les xarxes socials han canviat el panorama, d’aquí el desig del poder convencional de censurar-los com passa amb Telegram a Rússia i a l’Iraq. També se’ls vol controlar. Els Estats Units, per exemple, demanen que s’alliberi el secret de comunicacions a través de les xarxes socials i alhora les inunden d’informacions falses amb les fake news.

Compartiu l’expressió ‘periodisme d’Estat’ encunyada per l’escriptor Francesc Serés per referir-se al vassallatge dels mitjans de comunicació al poder establert?

En el cas d’Espanya, sí. Abans del procés polític a Catalunya, en algunes qüestions tu podies distingir ideològicament els mitjans de comunicació de Madrid. Ara tots han tancat files d’una manera homogènia a l’hora de construir el relat per explicar a l’opinió pública espanyola què està passant a Catalunya. Van començar dient que era un “desafío”, després varen parlar d’il·legalitat, han arribat a parlar d’odi, de violència i ara parlen de polítics presos i no de presos polítics, parlen de fugats i no d’exiliats. Un ja no pot distingir gairebé els seus comentaris editorials de les notes de premsa del govern del divendres. L’Estat ha tingut interès que el relat sigui comprat de manera acrítica a tot arreu. A Catalunya, en canvi, la premsa, fins i tot aquella que ideològicament és més oposada al procés, ofereix més matisos, tant a la informació com a l’opinió. L’Estat, tanmateix, té força per arribar molt lluny.

Al vostre llibre, insistiu que “el poder mai no en té prou”. Com es pot protegir el periodisme de la pressió del poder?

Paradoxalment, fent més periodisme i demostrant a la gent i al poder que allò que fa un mitjà és d’interès públic. Això demana tenir una propietat disposada a aguantar tota mena d’atacs subterranis o a la superfície, i exigeix un compromís més gran dels periodistes i més comprensió per part de la gent. Quan sovint els periodistes parlem dels problemes que tenim amb el poder, quan parlem de la llibertat d’expressió, no estem parlant d’un problema gremial. Al contrari, nosaltres no som més que els principals usuaris d’un dret, el de la llibertat d’expressió, i som les principals eines que té la societat perquè li arribi la informació amb garanties. Sense premsa lliure i sense llibertat d’expressió no tenim democràcia.

Els mitjans de comunicació han deixat de tenir un pes social important per culpa del seu descrèdit a mans del periodisme d’Estat?

Globalment, no. Les televisions i les ràdios continuen tenint molta audiència. És veritat que els mitjans escrits venen menys paper, però tenen grans audiències a la xarxa. Per tant, per a molta gent, el fet que la informació arribi embolicada en un títol de capçalera és un signe de garantia. És evident que els mitjans convencionals pateixen la fragmentació de l’audiència, la pèrdua d’ingressos publicitaris, la competència de les xarxes. Ara hem perdut el monopoli de l’emissió. I qui perd el monopoli, no guanya tants diners o no és tan poderós.

Quan va començar a Espanya el periodisme de trinxeres?

Jo crec que sempre ha existit. Hi ha, però, un moment clau, i així ho han reconegut els seus mateixos impulsors, com Ansón. És l’any 1993. Quan veuen que no hi ha manera de derrotar Felipe González, alguns periodistes comencen a exagerar amb moltes informacions sobre el terrorisme d’Estat (els Gal) i sobre la llengua catalana. En aquell moment, Jordi Pujol està donant suport a Felipe González. Allà comença la ‘brunete mediàtica’, com la va definir Xavier Arzalluz. Això és llaminer des del punt de vista de les vendes i cerca l’emoció primària dels lectors. Tanmateix, és “pan para hoy y hambre para mañana”.

La democràcia s’ha degradat per culpa del periodisme d’Estat?

Sens dubte, perquè una societat més ben informada, en què els matisos són importants, en què no s’intenta explicar la realitat a partir de bons i dolents, serà una societat més preparada per acceptar la complexitat. En canvi, un dels manaments mal entesos del periodisme és anar a cercar la simplicitat. Evidentment, el periodisme ha de reduir a formulacions comprensibles realitats complexes, però no fins al punt d’emmascarar-les o de fer-ne desaparèixer tots els matisos.

La recent pel·lícula ' Los archivos del Pentágono' presenta una visió romàntica del periodisme d’una època en què la recerca de la veritat tenia importants repercussions socials i polítiques. Creis que ara, a la gent, li interessa conèixer la veritat? Ja estam immunitzats davant qualsevol escàndol?

No estic segur que estiguem immunitzats. Jo vull pensar que no. La gent vol saber i té prou esperit crític per entendre qui està fent un bon servei i qui no. Abans, la premsa tenia el monopoli de l’emissió i després hi havia un poder. En el cas dels Estats Units, la justícia va ser capaç de posar la llibertat d’expressió per davant d’un secret d’Estat. Ara això seria gairebé incomprensible, perquè, en nom de la lluita contra el terrorisme, els governs han intentat reduir el camp de la llibertat d’expressió.

A Espanya, el periodisme té bona salut respecte d’altres països que heu visitat o està massa condicionat pel poder?

La salut del periodisme està vinculada a la cultura democràtica d’una societat. En aquest sentit, Espanya no és un país capdavanter. Per desgraciades raons històriques, la nostra democràcia no té ni mig segle. I, en canvi, en la tradició anglosaxona, la democràcia, amb totes les seves imperfeccions, té segles de vida. El mateix passa a França, on es feu una revolució en nom de la Il·lustració. Espanya és filla de la Contrareforma, de la dictadura de Franco, de les monarquies absolutistes i els torns de partits, liberals i conservadors, del segle XIX, d’una monarquia de segles que es va enfonsar l’any 31, d’un període curtíssim de República. És veritat que en els últims anys han arribat a càrrecs de responsabilitat noves generacions que no varen viure la Transició, la qual cosa fa que no se sentin tan presoneres del passat. Però, finalment, alguna cosa queda. No es fàcil treure’s de sobre tota una cultura de país quan encara hi ha carrers que porten noms de militars o polítics franquistes.

La gent jove no compra diaris, s’informa a través de les xarxes socials. S’han escapat de la influència social que tenien antigament els mitjans de comunicació?

El que passa amb la gent jove és que està acostumada a tenir-ho tot a un clic. Està perdent la noció que s’ha de pagar per tenir informació. La gent s’interessa més pels continguts periodístics a partir de la consciència que, per estar ben informat, no n’hi ha prou amb saber què passa, sinó per què passa. A vegades és una qüestió d’edat. L’interès es comença a despertar a partir dels 30 o 35 anys. D’altra banda, davant l’actual infoxicació, és responsabilitat de les famílies i de l’escola educar els més joves en l’esperit crític.

Hi pot haver un periodisme neutral?

Si portem la neutralitat fins a les últimes conseqüències, quan hi ha un atemptat terrorista, tu gairebé no podries dir que és un atemptat terrorista perquè, en nom de la neutralitat, els que posen les bombes es consideren màrtirs. La neutralitat absoluta és per a la Creu Roja, que ha de recollir els ferits d’un cantó i de l’altre. Un periodista, però, té un punt de vista que, al final, li farà triar paraules.

Però l’ús del llenguatge s’ha pervertit?

Sí. Amb tot, la gent et diu que no es pot barrejar informació amb opinió. Però, quan tu tries amb quina notícia obres el diari, quina foto poses, quina mida té, quin verb utilitzes, ja estàs opinant. No m’agrada que em facin trampes amb això de la neutralitat. M’estimo més parlar de responsabilitat.

Etiquetes