"Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís". Aquestes foren les paraules amb les quals el 1929 la poetessa nord-americana Gertrude Stein convencé el seu amic Robert Graves perquè s'instal·làs a Deià. Cansat de la rígida societat britànica d'aleshores i turmentat per problemes personals, Graves trobà en la nostra illa la seva particular Arcàdia perduda. Aquest tòpic literari, que popularitzà al segle I aC Virgili amb les seves Bucòliques , al·ludeix a una regió grega del nord-est del Peloponès. Un segle abans l'historiador Polibi ja l'havia idealitzada com un locus amoenus , un lloc ple de pau i harmonia.
En trepitjar aquella Mallorca preturística, Graves, gran coneixedor del món clàssic, se sentí transportat no només a l'Arcàdia perduda, sinó també a l'Edat d'Or de la mitologia grega, una època en què els mortals vivien feliços alimentant-se dels fruits de la terra fèrtil. Fou enmig d'aquest entorn bucòlic, tan evocador també del jardí edènic, on l'escriptor britànic trobà la inspiració necessària per escriure Jo, Claudi , l'obra que li reportaria més fama internacional.
En la literatura clàssica les illes solen ser considerades espais meravellosos on poden ocórrer prodigis extraordinaris. També, però, estan associades al càstig a causa del seu aïllament geogràfic. No debades, durant l'imperi romà, fins a les Balears foren condemnats a la relegatio ad insulam alguns ciutadans acusats d'haver actuat de manera poc honrosa -ara ja sabem, doncs, quin és l'origen de l'actual corrupció illenca. En època moderna, Mallorca es tornaria a convertir en terra de desterrats. El 1801 el primer ministre Manuel Godoy ordenà la reclusió del progressista Jovellanos, primer a la Cartoixa de Valldemossa i després al castell de Bellver.
El polític asturià va saber aprofitar els seus set anys de confinament insular per prendre consciència d'una realitat social que li era del tot aliena. Ho demostra l'obra titulada Tratado teórico-práctico de la enseñanza , que presentà el 1804 en un concurs convocat per la "Sociedad Patriótica" de Mallorca. Els nostres governants haurien de prendre bona nota del que hi deia en relació a l'ensenyament de la "lengua mallorquina" en un temps marcat pels Decrets de Nova Planta: "Siendo [...] la que hablan en su primera edad [...], merece mayor atención [...]. El mejor modo de amarla será cultivarla [...]. Entonces podremos irla llevando a la dignidad de lengua literata [...]; y entonces, escribiendo y traduciendo en ella obras útiles y acomodadas a la comprensión general, abriremos las puertas de la ilustración a esta muchedumbre de mallorquines".
El 1838 Mallorca rebria una altra visita il·lustre, la de Frédéric Chopin i la seva amant George Sand. El clima plàcid de Valldemossa havia de servir d'antídot per a la tuberculosi del músic polonès. Les desavinences que tingué, però, Sand amb la població local féu que la seva estada tan sols duràs tres mesos. Aquesta traumàtica experiència la reflectí en el llibre Un hivern a Mallorca (1841) que, tanmateix, serví per donar a conèixer a Europa el meravellós paisatge illenc.
Fou així com el 1867 desembarcà a sa roqueta l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. La seva fascinació per la costa nord el portà a comprar grans extensions de terres entre Valldemossa i Sóller que, amb una nodrida xarxa de camins i miradors, es convertiren en el primer parc nacional de les Balears. Per aquelles possessions aviat passarien la rebel emperadriu Sissí, cosina seva, i altres personalitats com Jacint Verdaguer, Miguel de Unamuno, Rubén Darío o Santiago Rusiñol, autor del sobrenom "l'illa de la calma".
La faceta més humanística de s'arxiduc es veié reflectida en el Die Balearen ( Les Balears ), un impressionant estudi antropològic del nostre espai insular. El 1899 l'obra guanyà una medalla d'or a l'Exposició Universal de París. Des d'aleshores estaríem en el punt de mira de la incipient indústria turística internacional. Graves encara va estar a temps de gaudir del paradís que li recomanà la seva amiga Stein. Lluny de no suportar-ho, hi volgué ser enterrat després de viure-hi els seus últims quaranta anys. No sabem, però, si ara el podria suportar. No només ha canviat el seu paisatge, esquitxat per tones de ciment i asfalt, sinó també la seva massa social, cada cop més pressionada per les institucions a desertar d'uns trets d'identitat que, segles enrere, tant lloaren els seus distingits hostes. Per sort, encara ens podem aferrar al robust pi de Formentor de Costa i Llobera, ensenya d'aquella Arcàdia perduda que "lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer".
