És oficial: els mèdia han refusat publicar una de les informacions de l'any. Tothom hem escoltat i llegit les famoses converses de La Camarga fora dels canals "tradicionals". Pregunta: per a què serveix la protecció constitucional que tenen els mèdia si quan cal exercir-la de debò es caguen als pantalons (perdoni) i s'estimen més no informar-nos de fets claus per prendre una decisió tan rellevant com és el vot? La màxima autoritat a Catalunya del partit que governa a l'Estat es vanta de tenir al seu servei un fiscal i alguns policies, d'haver trencat el secret d'ofici filtrant informació a un diari, d'aprofitar-se del seu càrrec per al seu propi benefici polític, etcètera. Això no es pot publicar? ¿Que no és rellevant per entendre el poc o molt senderi del personatge polític? ¿Representa, doncs, que no ha passat, que no és real? Home, no fotem comèdia: la conversa és real, és veraç, és d'interès públic. Té tots els elements per ser publicada i ben publicada. Per què aquests dubtes, aquestes reticències, aquesta por? Quin és el seu concepte de llibertat de premsa si no informen sense por ni favors? A les seves memòries, Katharine Graham, la propietària de The Washington Post , diu que en el cas Watergate "el paper del Post va ser, senzillament, explicar els fets". Així es van carregar tot un president. Qualsevol poder ha de patir una premsa rondinaire, una premsa obstinada, una premsa omnipresent… per tal de preservar valors encara més grans que l'autoritat: la llibertat d'expressió i el dret del poble a saber. La qüestió és si la premsa vol ser rondinaire, obstinada, omnipresent; si la premsa ens vol explicar els fets; si la premsa ens tracta com a menors d'edat; si vol que hi confiem, si se la juga per tu i jo o pels poderosos. La qüestió és, en el fons, de què tenen por. D'una mentidera prepotent? Doncs quina pena.
