Al final, sempre guanyen els bons
Al periodista Antonio Alemany l'han condemnat a tres anys i nou mesos de presó per prevaricació, falsedat, malversació de cabals públics i tràfic d'influències. Alemany escrivia els discursos de Jaume Matas, el president de les Balears, i alhora els lloava a El Mundo i als seus propis mitjans, muntats amb diners públics.
Quines coses. No fa gaire vaig assistir a la presentació de Tristán La Rosa, un estilo de periodismo , d'Anna Nogué i José Ángel Borja. Jaume Guillamet, Antonio Franco i Lluís Foix li van fer els honors. Tristán La Rosa era un home elegant, culte, viatjat i en evolució. Va cobrir esdeveniments com la fi del colonialisme britànic, el procés d'Eichmann i el Maig francès. Bé. El març del 1977 el van nomenar director del Diario de Barcelona, el Brusi. L'editor, José María Santacreu, i el seu lloctinent, Manuel Milián Mestre, pretenien convertir el diari en portaveu del fraguisme, amb l'afany de posar l'exministre de Franco a la presidència del govern espanyol. La Rosa i la seva redacció es van negar a esborrar la línia democràtica del diari, iniciada abans amb Josep Pernau. Les eleccions del 1977 van ser una patacada per a Fraga, que va fer acomiadar La Rosa. Amb ell van plegar gairebé tots els joves tigres de la redacció.
Per substituir La Rosa van buscar un periodista més obedient. Es deia Antonio Alemany. El mateix.
Un dels protagonistes d'aquell daltabaix em comentava ahir, amb to agredolç: "Podríem amnistiar Alemany en relació als diners il·lícits, als fraus administratius de la seva contractació o la seva inaguantable perfídia personal. Però li aniran bé ni que siguin cinc minuts de presó, perquè va tacar sense tenir-hi dret la professió de Tristán i de Pernau i la possibilitat que els mitjans ajudin la societat a tenir els contrapesos necessaris per ser més justa". Bé.
