Avui em perdonareu una mica de postureig. Un dia Ben Bradlee em va donar un consell. A mi. Bradlee, que ens va deixar dijous passat, va dirigir el Washington Post entre el 1967 i el 1991 i és, per tant, un dels periodistes que van fer caure el president Richard Nixon arran del cas Watergate. Potser l’heu vist a la pel·lícula Tots els homes del president. Bé, doncs el 1992 vaig tenir ocasió de preguntar-li a aquest mateix heroi contemporani quin era el seu criteri per nomenar els caps de la seva redacció. Hi tenia interès personal perquè me n’acabaven de fer i encara tremolava una mica. L’home va frenar mig segon i, de seguida, va amollar: “Trio gent que em digui el mateix al matí que a la nit; que allò que al matí diuen que és important encara ho sigui després, a la nit”. Mentre responia es va mirar Barry Sussman, el redactor en cap de Woodward i Bernstein, que era l’amic que ens havia aconseguit l’entrevista amb el Gran Saure de la premsa del D.C.
Sussman és l’únic cap de la redacció que no surt a la susdita pel·lícula sobre el Watergate. El van eliminar del guió per alleugerir la trama. És una cabronada, però mai li he sentit cap retret. També és una errada, perquè sense ell no s’entén el cas Watergate. Ell va ser qui va dir a la famosa parella que havien de seguir aquell assalt a la seu del quarter general electoral dels demòcrates, que sonava a alguna cosa més que una bretolada; que no era un breu que mor avui. Sussman també és qui va convèncer Bradlee que allò que li semblava important al matí ho era també a la nit. Ho va fer set-cents matins i set-centes nits seguides, fins que el Post va publicar aquella portada: “Nixon resigns” [Nixon dimiteix]. Aquesta anècdota no tindria gaire interès si no fos perquè ara ens va com anell al dit. En temps d’informació a alta velocitat, el que té més valor no és ser el primer (que també) sinó mantenir el criteri i la coherència. Si no, posarem el cap com un timbal als usuaris. I per un mal de cap ningú no paga un cèntim.
