Fora de les redaccions no hi ha salvació

Crec més en la redacció que en el periodista individual. Aquesta frase de David Simon, periodista i guionista de la sèrie The Wire , ve molt a to. Els gurus diuen ara que la redacció és un àmbit tan institucionalitzat que dificulta la innovació que l'era digital exigeix al periodisme. Potser. També és una organització on s'apleguen veterans experimentats que desafien i avaluen la teva feina i la poden orientar i editar millor que no pas tu sol. Preserva la memòria institucional, vital en qualsevol entitat que vol perdurar. Genera, a més, dues condicions imprescindibles per al treball periodístic organitzat: el pacte professional al voltant d'un mateix propòsit editorial -això dificulta la vida als mercenaris de la tecla- i estimula la col·laboració natural entre col·legues, de la qual se sol derivar l'afecte i l'ajut mutu que demanen una convivència laboral duradora i un entorn competitiu. Sumem-hi economies d'escala i l'ordre en l'ús dels recursos. El resultat és una colossal màquina de servei públic. La redacció és on els periodistes esdevenim professionals. S'ha malmès? Segurament. ¿El repte digital demana una adaptació de les jerarquies i organitzacions tradicionals? I tant! Cal, però, que la renovació preservi tots els beneficis que una simple xarxa d'individualitats no pot sostenir.

Postdata: Fa dues columnes parlava del diari mentider. Ara ja és oficial: és El Diari Mentider . Em sap greu pels periodistes de bona voluntat que hi treballen. Steiner diu que l'heroisme no és exigible, però és estrany que no facin cap moviment per defensar la seva dignitat professional, empastifada i degradada per decisions dels seus caps. Potser erro el judici, però si no diuen alguna cosa aviat o no la fan dir als seus caps… deu ser que així, empastifats i degradats, ja els va bé? Qui calla, atorga… i no me'n sé avenir.