Vostè estava avisat. La bel·ligerància més o menys sectària amb què els mèdia espanyols aborden el procés sobiranista la vaig pronosticar fa unes quantes columnes. Una actitud semblant s'ha traslladat ara a la reforma de l'avortament o del sistema educatiu i a altres afers que toquen el voraviu de la consciència i dels valors. Passa també a casa nostra. Tot s'enfoca amb la pregunta "A favor o en contra?" en lloc de la típica "Aquí què passa?". S'ignoren o es cuinen els fets i la complexitat de la vida i la gent, es nega la dignitat d'altres posicions tan legítimes i raonables com la pròpia, es rebutja la bona fe i es jutgen deshonestos els motius dels discrepants, atribuint les seves idees a la fòbia o al prejudici, sense molestar-se a demostrar-ho ni a entendre-les. Es publica només allò que s'adiu amb la línia editorial i altres propostes se silencien, es menystenen, es ridiculitzen.
És, per tant, un mal senyal quan es tracten de manera unidireccional afers d'aquesta mena, on és gairebé impossible dir que algú té tota la raó, que només hi ha una possible solució o que tal proposta és neutral. Excloure i/o silenciar l'adversari és un mal recurs. Semblaria que els que han patit exclusió fossin els més interessats a promoure la tolerància i la diversitat. Però sovint recorren a les mateixes armes que es van utilitzar contra ells. Acabem, en fi, per no saber què passa i els afers de substància esdevenen camp de batalla on només compta qui dóna i qui rep garrotades. Pitjor, aquestes parcialitats es defensen amb l'infantilisme que "Els altres també ho fan". ¿Que fan què, exactament?
En afers així, ¿no pagaria la pena que els mèdia fossin fòrums més inclusius, sense renunciar a exposar la pròpia posició, i oferir un espai més extens i obert que el perímetre de la seva línia, més a prop del país real amb què volen connectar o que volen representar? El risc és quedar-se envoltat només del club de fans i que els altres sospitin que més que informar-los vols imposar-t'hi.
