Aquestes paraules descriuen la feina més feixuga del periodista. De fet, els recursos que es dediquen a aquestes operacions defineixen, justament, la qualitat d'un mitjà. Certament, la primera garantia de l'autenticitat del que es publica és l'honestedat del mateix reporter. Alguns, però, no en tenen prou amb això. La carn és dèbil. Quatre ulls hi veuen més que dos. Etcètera. The New York Times dedica gairebé més d'un terç de la seva redacció de mil persones a aquestes tasques. Esclar que no tothom té l'escala del Times . S'espavilen, però, per estar a l'altura. A The Atlantic , una revista que surt deu cops a l'any, i a The New Yorker , un quinzenal, demanen al periodista una versió anotada del text, amb totes les fonts que ha fet servir, el seu nom i telèfon, i les notes, transcripcions o àudios de les converses. Els verificadors truquen a tothom per comprovar el que se'ls atribueix. Al quinzenal The New Republic l'original passa primer per dos editors. Després els verificadors comproven totes les dades i cites del reportatge i el retornen a un altre editor, el tercer. Els advocats de la casa i el director també el repassen. El text es compon i tornen a editar les proves tots els que hi havien posat cullerada… dos cops més. Fort, eh? Bé. Publicacions més modestes fan servir altres procediments. Al setmanari local Washington City Paper un cap edita l'original. Si es comprova que el periodista ha fet una pífia, té una conversa desagradable amb el seu cap. A la segona pífia, el posen a prova. A la tercera, l'acomiaden. Tot i així, a aquestes publicacions les ensarronen de tant en tant. En fi. Els periodistes som, en general, gent honesta. Ara bé, la cultura que dins les redaccions generen aquests processos d'edició és una garantia que reforça els bons reporters. Els lectors s'ho mereixen. El moment, també.
