El debat de la neutralitat de la xarxa
Un tribunal federal d'apel·lacions ha anul·lat la part principal de les normes que imposaven el principi de neutralitat de la xarxa als EUA. Aquest principi -gran tòtem per als inventors d'internet- estableix que els gestors de la xarxa física (cables, servidors, commutadors…) han de tractar de la mateixa manera el trànsit de dades vingui de qui vingui i vagi on vagi, repartint equitativament entre els usuaris l'amplada de banda disponible en cada moment. És clau en l'eficiència d'internet: tots els sistemes interconnectats col·laboren donant curs sense distincions a qualsevol contingut.
El cas l'havia plantejat Verizon, un dels principals proveïdors d'accés a la xarxa, que vol oferir una transmissió més ràpida als emissors que la paguin. La Comissió Federal de Comunicacions (FCC) prohibia aquesta mena d'acords. El tribunal ha sentenciat ara que la FCC no té autoritat per impedir-los perquè internet no és un servei públic regulat. Verizon només s'anota una victòria parcial: els jutges limiten l'autoritat de la FCC però mantenen, per exemple, la norma que obliga els proveïdors a comunicar com gestionen el trànsit, que és una manera d'incitar-los a ser neutrals.
Només tres països imposen la neutralitat per llei: Xile, Eslovènia i Holanda. La UE no l'exigeix expressament, però les directives sobre telecomunicacions en vigor des del 2011 la promouen de manera indirecta: els operadors han d'informar els clients com gestionen el trànsit i com afecta això l'amplada de banda, i els reguladors estatals exigir una velocitat mínima. Això pretén que qualsevol gestió desigual del trànsit es faci en benefici dels usuaris. La qüestió és si la proliferació de serveis -com la televisió per internet- que consumeixen molta amplada de banda demana excepcions a la neutralitat, de manera que les operadores puguin fer beneficis i reinvertir-los en la millora de la xarxa. Aquest és el debat: ¿interessa la neutralitat incondicionalment o podria entrar en conflicte amb la qualitat del servei?
