La crisi entra per la porta, l'ètica salta per la finestra

Si no és corrupció és el que més s'hi sembla. Posem per cas que ets un emprenedor digital amb una mica d'anomenada. Un diari -gairebé sempre el mateix tabloide nacionalista espanyol- et truca i et diu que et volen entrevistar per a un reportatge en què es presentarà la crema dels innovadors, etcètera, entre els quals figures. Esclar, et poses com una moto: per fi reconeixen la teva contribució! La cosa és que l'interlocutor del diari et demana tot seguit 3.000 euros i escaig en concepte de "despeses de rotativa", unes despeses que compartiran els altres afortunats amb la mateixa trucada. El mateix diari, la mateixa setmana, truca a una agència i anuncia al seu director que un dels seus clients apareixerà entrevistat "com a empresari de referència" en el seu sector. Ara, això té una contraprestació de 2.900 euros per "despeses de producció". Deia aquest últim: "Em van aclarir una i mil vegades que no es tractava de publicitat ni d'un publireportatge", quan resulta que és exactament això. Aquesta mena d'operacions sovintegen força últimament. Això no ho fan les redaccions, sinó alguns departaments comercials desaprensius i, sobretot, algunes agències que compren l'espai als diaris i després el revenen a persones com les que he dit… a un sobrepreu. El problema no és el sobrepreu. El problema és que amb l'excusa de fer informació per als lectors tracten de vendre publicitat encoberta i enganyen també els que són objecte de la suposada "informació". No em sembla una bona raó per enganyar d'aquesta manera que la premsa de paper les passi molt magres -perquè a la crisi que afecta tothom cal sumar-hi la crisi del propi model de negoci. Però, miri, ho puc arribar a entendre. Costa d'entendre, però, que aquests diaris després facin escarafalls per la corrupció dels polítics o dels partits. Potser que primer mirin dins de casa seva.