06/07/2012

Una feinada impressionant

2 min

La revolució del Twitter és un concepte que va fer forrolla arran de les eleccions presidencials d'ara fa dos anys a l'Iran. Era, deien, la demostració que internet és un lloc on les veus de tothom són iguals i totes tenen el mateix accés al discurs general. Una esfera pública ideal. Bé. Malcolm Gladwell va armar un gran sidral a The New Yorker amb la peça La revolució no serà piulada , en què dubtava de la capacitat de les xarxes socials com a eines d'organització ciutadana. Un drama. Una mica de raó tenia, el pobre. Una recerca sobre el cas iranià signada per Megan Knight al Journal of Media Practice confirma que les pràctiques periodístiques del moment van atorgar a les veus diguem-ne tradicionals un pes molt més gran que a la veu dels ciutadans. Els periodistes no van considerar les xarxes socials com a font d'informació sinó que van estimar-se més seguir els seus mètodes tradicionals i construir les notícies amb declaracions de polítics, opinions d'experts i algun color en forma d'expressions de la gent del carrer. Van passar per sobre del que explicaven els usuaris via Twitter i Facebook.

El motiu és senzill: no podien comprovar-ho. Ara bé, tot això era fa dos anys. Aquests dies fins i tot The Economist utilitza com a material informatiu el que li arriba per les xarxes socials des de Síria. Al blog NewsBook , el setmanari explica les penúries de la seva oficina a Beirut per destriar els rumors de les informacions. Una feinada impressionant. "La dita que, en la guerra, la primera víctima és la veritat és certa -expliquen al blog-. Amb una mica de perseverança, però, la podem esbrinar". És un gran canvi d'actitud: deixar de culpar l'eina i la gent i posar-se a fer periodisme, que vol dir verificar la font i el que explica. La gent hi guanyem. Els tirans -grans i petits- hi perden. És una bona notícia.

stats