CRÍTICA PREMSA
Misc 20/09/2013

De l'agitació a l'odi hi va mig pam

i
Antoni Maria Piqué
2 min

La batalla de les portades i dels titulars ha entrat en una fase més crua -entre l'apocalipsi i la vulgaritat- arran de l'èxit de la Via Catalana. Els tabloides nacionalistes espanyols s'han posat en un mode que podríem qualificar benèvolament d'activista o, encara millor, d'agitador.

En si, l'activisme no té res de dolent. Eren activistes les sufragistes, el moviment pels drets civils o la gent que es va aplegar a l'Assemblea de Catalunya. És estrany, però, que l'activisme i l'agitació desemboquin en periodisme. D'entrada, perquè el que realment importa a un activista o a un agitador és vèncer la discussió o promoure i imposar la seva agenda ideològica a qualsevol preu.

Certament, de vegades l'activista se surt amb la seva fent servir la veritat. Parlo aquí de la mínima veritat que consisteix a contar els esdeveniments tal com els ha captat un observador destre i expert, que diria el vell Harold Lasswell.

La mena d'activisme a què es dediquen aquells diaris -un parany on pot caure qualsevol- casa malament amb la tasca del periodista. Perquè, de vegades, informar no només desmenteix els prejudicis, sinó que també inutilitza raons i contradiu arguments que es tenien com a mostres indelebles de seny. La reacció natural de l'agitador és enfadar-se amb la realitat, insultar els seus protagonistes, qualificar de fòbia les postures contràries a la seva o, per ser més concret, buscar pèls als ous de la programació infantil. Tot plegat, és més propi de gent amb una intel·ligència més justa que un pany de cop, com la d'aquell rei que va ordenar que fuetegessin el mar amb cadenes perquè una tempesta havia fet naufragar la seva armada. Aquestes portades i titulars són les cadenes amb què els diaris folls voldrien castigar una realitat que no vol encabir-se en les seves manies.

Cregui'm, però, que encara n'haurem de sentir de més grosses. Entre aquesta mena d'activisme i l'odi hi ha mig pam. Alerta.

stats