Les mentides i la ingenuïtat
El Gerard més important del món no es diu Piqué sinó Baker. Sí, miri, a mi encara em sap més greu. És el nou director del referencial i reverencial The Wall Street Journal , que cada dia ven 2,3 milions d'exemplars i la web del qual visiten 58,2 milions d'usuaris al mes. Bé. En prendre possessió, Baker va advertir per correu electrònic a tots els seus periodistes que la seva primera i principal missió és "aconseguir encara més exclusives" perquè, "en el món salvatgement competitiu de la informació, les exclusives són l'única garantia de supervivència". Vostè dirà que no és cap novetat, això. Jo hi afegiré que les exclusives són necessàries però no garanteixen res i menys encara la supervivència. Un moment, però. Aquesta gent del Journal no poden plantejar-se un gran objectiu naïf, oi? Què entenen, doncs, per "exclusiva"? Matt Murray, el sotsdirector de la cosa, precisa: "Informació que tothom necessita i no pot trobar enlloc més". Això canvia les coses. Aquesta definició és ben diferent de la que apliquen alguns mèdia dels encontorns: dir a la gent què ha de pensar sobre uns fets inventats o torçats. O bé: preguntar molt incisivament… sobre banalitats. Aquests dies veiem portades i noticiaris sobre la tercera derivada d'uns fets que no existeixen o són un muntatge o que diuen que han dit que potser digueren. Mentides, vaja, o pedaços sense comprovar. I periodistes que ho signen amb gran desimboltura. I analistes que deliberadament esbiaixen el seu comentari sobre aquestes mentides, i fan la bola més gran. Òbviament, no podrien treballar per al Journal . Tant els hi fa: elles i ells estan salvant la pàtria o la cartera de l'amo o dels amics de l'amo, missions tan importants que tant se'ls en dóna de degradar-se fent de titelles. Ara bé, el que més costa d'entendre és com tants els van al darrere. Aquesta és la ingenuïtat.
