Abans mort que transparent

Transparència és la qualitat d'allò que deixa passar la llum de manera que es poden veure els objectes a través seu. És el concepte de moda en aquest món líquid sotmès a una crisi de perfils tan metàl·lics. És ara mateix la mesura de qualsevol activitat pública -la política, el periodisme, la gestió…-. És la nova autenticitat, el sinònim políticament correcte de l'honestedat i la sinceritat, virtuts que considerem carregades d'una molesta exigència ètica que s'adiu poc amb aquesta època d'emocions flonges i disperses. Alerta, però. Definida com la presentació de la vida pública en directe i sense intermediaris, la transparència és una manera molt sofisticada de mentir. La prediquen Julian Assange, el 15-M o Beppe Grillo i és fosca com un secret. És la carta robada de Poe, que era a la vista de tothom i ningú no sabia trobar. Certament, com diu Sloterdijk, un filòsof alemany, "l'espai sense testimonis" és un territori buit de moral, de veritat. Ara bé, un espai on tots som testimonis de tot ens roba el context i el relat del que s'esdevé i el seu entorn. Aquí és on entra el periodisme, intermediari imperfecte però necessari de la vida pública, que s'encarrega de fer-nos-en els relats. Ho sé. Massa vegades, és excessiu el periodisme de versions, que reprodueix el que diuen que passa més que esbrinar el que realment passa. Molt sovint, la informació apareix com un seguit d'incidents dispersos, no com un procés continuat i lògic de fets i decisions amb sentit i context, que afecta la vida de la gent. A vegades sembla que els fets no són tan importants com la seva interpretació o, pitjor, el seu encaix en una interpretació predeterminada per prejudicis, manies i dèries. Els periodistes no ho acabem de fer bé. Cregui'm, però: la vida pública no és transparent , en directe, unívoca, unilateral. És a quadrets. Com el bon periodisme.